Els cansats fan la feina
La del títol és la resposta que invariablement rebia de la padrina quan jo, encara nen, deia que estava cansat a fi d’escaquejar-me de la tasca que m’havien manat. I la padrina, sense immutar-se ni afluixar, seguia traient les males herbes de l’hort amb l’ajuda de l’aixadeta mentre jo, suat i mandrós, m’aixecava del cavalló (llom de terra entre dos solcs) on m’havia assegut a la vora de les tomateres; més enllà, el padrí amb el xapo, arrancava patates. Tot i la duresa del treball, resultava més lleuger quan la família sencera, després que el pare havia llaurat els trossos, anava a espedregar. Bona fila fèiem, els padrins, els pares i els quatre germans replegant pedres dels bancals cultivats i duent-les a les ribes, i el pare dient-nos que, lliure de rocs, el sembrat naixeria millor. Aquest és l’origen de la meva ètica del treball, nascuda de la suor dels trossos, en un món rural on el millor elogi que es podia fer d’una persona era dir que era molt treballador/a. No debades allà s’aplicava la sentència bíblica: “Qui no vulgui treballar, que no mengi” (2Te 3:10). Ara, també hi havia, en aquest mateix entorn, qui tenia una altra filosofia de vida. Recordo un pagès del poble que, de la barana estant de la plaça major, contemplava els altres pagesos aqueferats a sembrar. Quan hom li deia alguna cosa, responia que hi havia temps. Si hom insistia, insinuant que potser era una mica dropo, la seva contesta feia esclafir: “Ganes de treballar? Prou que en tinc, però gràcies a Déu, me les puc aguantar.”
Tot i que això de treballar és una cosa molt seriosa, sobretot perquè Déu ens hi va condemnar –recordin com acaba l’aventura del Paradís–, tampoc no cal prendre-s’ho dramàticament. És millor fer-ne broma, com diuen que feu el papa Joan XXIII, ja saben: el del Concili que va substituir la missa en llatí pel català. Diuen que li preguntaren: “Sant Pare, quanta gent treballa al Vaticà?” I el papa Roncalli, murri i amb bon humor, respongué: “Més o menys, la meitat.”
Fa cinc anys, el dia del Treball, va morir en Josep, mon pare. Era pagès, com son pare, com son padrí, com el seu iaio... Ell també em va ensenyar el valor de la feina. Li escric aquestes lletres, que són la meva collita, perquè el paper també el tingui en el record.
