La caixa registradora de Marx
El capitalisme obliga els humans a mirar-se a través dels ulls d’una caixa registradora. La frase no és de Karl Marx però li escauria que fos així. Ahir va fer 142 anys de la seva mort. Un aspecte poc conegut de Marx és la seva afecció a la literatura, i especialment la seva iració per Shakespeare i Goethe. Tant en l’un com en l’altre va pouar intuïcions econòmiques que farien fortuna. Del Faust de Goethe en treu la consideració que el diner és l’alcavot universal, l’intermediari entre el desig i l’objecte, entre la vida i els mitjans de vida dels humans. Diu Mefistòfil (el diable, per a qui no hagi llegit el llibre): “Si puc pagar-me sis cavalls, / ¿no són meves les seves forces? / Quan corro amb ells soc un gran home, / com si tingués vint-i-quatre potes.” El diable suggereix que el poder i totes les capacitats humanes poden ser comprades o adquirides sense necessitat d’esforç personal, fraudulentament. En català tenim una dita, potser més humil i pedestre, que resumeix perfectament la idea: “Pagant, sant Pere canta.” Del Timó d’Atenes de Shakespeare Marx cita –als Manuscrits de 1844– els següents versos, que canten les virtuts del diner. Timó, que acaba de desenterrar un sac ple de monedes d’or, s’exclama: “Or? Preciós, lluent, groc or? No, déus! / no soc cap frívol pidolaire. / Aquesta mica d’or ja tornaria blanc el negre, i bell el lleig; / bo el dolent, jove el Vell, valent el covard, noble el Baix. / Aquest esclau groc lliga i deslliga / vincles consagrats; beneeix el maleït; / fa dolça la lepra, glorieja el lladre / i li dona sang, respecte i influència / en el Consell dels senadors; / a la vídua pansida forneix pretendents, / i encara que coberta de plagues verinoses supurants / despatxada amb fàstic de l’hospital, la rejoveneix / amb bàlsams de maig primaveral. Maleït metall, / tu, puta comuna de la humanitat / i que trasbalses els pobles”.
Ja ho veuen, de la literatura a l’economia només hi ha un pas. El mateix que hi ha d’una moneda d’or a l’objecte del desig i al miracle de la transformació dels pans en peixos. Queda entès, la pela ho pot tot, si jo soc imbècil però tinc diners per comprar-me gent intel·ligent, jo soc intel·ligent. A aquesta conclusió hi va arribar Trump la setmana ada.
