Quan casa teva és l’Everest
El dia de l’apagada accedir a casa meva es va convertir en una fita a l’alçada de pujar a l’Everest. Visc a un cinquè pis i vaig amb cadira de rodes. Tinc 78 anys i cada matí surto amb les amigues i les meves germanes a prendre un tallat pel barri.
L’apagada em va enxampar a la cafeteria. Tan aviat vam assabentar-nos que l’apagada afectava tot el país vaig caure en què tenia un problema: com ho faria per pujar fins a casa meva si no funcionava l’ascensor?
De cop i volta, el lloc on visc era inabastable i no sabia per quant temps ho seria. Vaig pensar a trucar als bombers, però el dia de l’apagada, amb tot el caos que hi havia, no tenia massa clar que poguessin venir a ajudar-me.
I quan em trobava anant cap al portal de casa meva disposada a esperar que tornés la llum per poder pujar amb l’ascensor, em vaig creuar amb els bombers pel carrer. Una més que benvinguda i celebrada casualitat!
Els vaig aturar i preguntar si em podien ajudar i no s’ho van pensar dos cops. Van anar a buscar al cotxe de bombers una mena de cadira que es fa servir per a aquestes situacions i, amb ella, em van pujar per les escales en un tres i no res. El tracte va ser absoutament amable, empàtic i molt respectuós.
Per això no volia deixar ar l’ocasió de donar-los les gràcies públicament amb aquesta carta. No sé si podrien pujar a l’Everest, però van aconseguir que la muntanya que se’m va fer per la situació es fes molt més petita.
En dies en què només es busquen culpables i es fan crítiques constants cal també posar en valor la feina d’aquells que la fan bé. Així que moltes gràcies.
