Per a Pere Lluís Font

De la caiguda del front republicà, de l’ocupació franquista dels darrers reductes republicans i de l’inici del camí de l’exili, d’aquella tragèdia que Rovira i Virgili va descriure tan gràficament i metafòrica, “cada carro és una família que se’n va, i cada filera de carros, un poble que es buida”, ja fa vuitanta-sis anys. Fins i tot en les grans ciutats, allà on el compromís amb els ideals republicans havia estat més intens, sembla ser que els exiliats no van representar més d’un 20% de la població, però aquest percentatge corresponia a les elits intel·lectuals, artístiques i científiques. Per això el professor Josep Fontana deia que l’èxode republicà va significar la pèrdua d’un capital humà de valor incalculable, que havia de condicionar la resistència de tot l’Estat a la repressió franquista. La platja d’Argelers, al Rosselló, es va convertir en el primer camp de concentració per als refugiats republicans. I no és doncs gens d’estrany que fos en aquest tràngol de l’exili, amb una Catalunya ocupada pels franquistes, que Carles Riba, a qui Fabra qualificava d’escriptor irable, es lliurés, amb les Elegies de Bierville, tal i com deia Gabriel Ferrater i citava Josep Murgades, “a contar-nos una única història: la del despullament metafísic de l’home, la seva transcendència”. Poètica d’exili, que vol dir que “en aquesta situació individual i col·lectiva extrema, l’home aconsegueix, per mitjà de la poesia, –llegim-hi també de la filosofia– deixar de percebre’s com a persona aïllada i a a fer-ho com a exponent de tota l’espècie, en el seu intent de reconciliar-se i de reconciliar-s’hi, d’explicar-se i de fer-los intel·ligibles, els versos. Explicant-se a si mateix”. I és que no hi ha lloc per a l’anècdota, en aquesta poesia, ni per a cap referent objectiu immediat si no és expressat a manera de símbol. La novena, d’aquestes Elegies, la més política, és dedicada a Fabra, segurament perquè com va dir J.V. Foix “un dels més francs elogis que mereixerà Pompeu Fabra serà precisament aquest: haver realitzat ‘una política’ sense moure’s del terreny literari”. La teoria de la llengua literària. Ja fa més de cent anys de la primera de les Converses Filològiques a La Publicitat: ‘Per la puresa de la llengua’. Per redreçar-la. I ara torna a tocar redreçament!