La poètica de l’Hort
Jaume Suau i Nati Moncasí van començar l’aventura de l’Hort Poètic l’any 2016, de manera que, si no hagués estat per la pandèmia, la d’enguany hauria estat la desena edició. I la van començar convençuts, deia Josep Vallverdú, que era una aventura destinada a florir i fruitar, en temps de primavera i sobre el terrer. Els poetes que hi són convidats comparteixen una mostra de la seva obra, i és en segona edició quan els correspon, llavors, de plantar un arbre, el que bonament els plagui, i serà “el seu arbre”. El Jaume i la Nati els el cuidaran, i amb un codi QR els visitants de l’Hort en tenen tota la informació. L’Hort Poètic és una feliç síntesi de natura i cultura. “La màgia que esclata amb la crida del Jaume i la Nati des de fa anys és potent i imposant, diu també Vallverdú. Hi acudim com les abelles a la flor, com els pardals a la garbera”. Tota persona sensible el gaudeix, aquest espai: un indret en plena plana urgellenca i un aplec de poemes que no poden desatendre les persones que se senten acompanyades de la natura. Aquesta edició d’enguany m’ha estat particularment emotiva per un doble motiu, perquè hi tornava a ser convidada, a llegir versos, i perquè em tocava plantar-hi arbre, un arbust en el meu cas: un llorer. Plantada que compartia amb l’arç d’Àlex Susanna, que, en memòria, ho va fer la seva família nuclear. Hi vaig llegir una dècima sobre l’ELA que es va emportar la mare i que vaig dedicar a Juan Carlos Unzué, en nom de tots els qui n’han estat i en són afectats. Cavar, sembrar, plantar, esbrotar, adobar, podar, regar i collir, i recitar i escoltar, són feines que senyoregen per l’Hort Poètic de Bellvís, que amb tan delicada complicitat Ajuntament, veïns i empreses hi col·laboren. Al costat de veus arrelades i d’hortolans còmplices com Xavier Macià, Anton Not, sc Pané, Jaume Pont, Carme Romia, Josep M. Sala-Valldaura, mateix Jaume Suau, el Club d’Escriptura 1899, els Susanna-Viladot i els versos d’en Vallverdú per a l’Àlex, l’Hort Poètic ha sabut fer-se un nom més enllà del terral i de la pròpia llengua, i és que, com les arrels dels arbres, els versos de l’Hort, enguany també en record de Xavier García, diuen veritats fondes. I ens commouen. Un joc de delicats contrastos entre l’efímer de la collita i la perdurabilitat del vers.
