Al Port amb la desconeguda

“Ésser i traspàs fan un: tot muda i tot roman; / tots hi serem al Port amb la desconeguda” diuen els dos darrers versos del poema, el títol del qual manllevo per a aquest escrit, que J.V. Foix data el gener de 1973 dedicat a Gabriel Ferrater, el poeta de Reus, que, savi i valent, el dia de la Mare de Déu de Montserrat de l’any abans, el 1972, la va anar a buscar, la desconeguda. Materialitzava aquella reflexió que Sèneca escrivia a Lucili segons la qual el savi pensa sempre més en la qualitat que no pas en la durada, de la vida; i que si li sobrevé alguna contrarietat que altera la seva quietud, decideix d’abandonar; però aquesta actitud no l’adopta només en cas de necessitat extrema, sinó que quan l’atzar comença a inspirar-li recel, llavors ja es planteja si no és aquell el moment d’acabar. És llavors també quan considera, sense cap mena d’importància, de lliurar-se a la mort o de rebre-la. I és que, certament, “la qüestió no és morir més aviat o més tard, sinó morir bé o malament; tot just perquè morir bé suposa evitar el risc de viure malament”. “Dels sofriments ats tinc l’ànima madura / per ben morir”, que diuen els versos de Màrius Torres. Tots tres poetes reportats, Ferrater, Foix i Màrius Torres, se’ns fan immortals per tot el conjunt d’obra que ens han llegat, i com que el de tots tres, de conjunt d’obra, excel·leix en qualitat, ja han esdevingut clàssics: perviuen en el temps. Aquesta és la grandesa de les aportacions a la humanitat, que la permanència trasa fer-se viu només en el record dels íntims i dels coetanis: un existeix perquè té el re-coneixement dels altres. Tot just perquè per existir és el que necessitem, el re-coneixement. És l’exemple de L’home invisible de Ralph Ellison quan diu “no existeixo perquè tothom refusa de veure’m”. D’aquí la diferència entre ésser, viure i existir. L’ésser, els éssers vius el compartim amb la matèria. El viure, els humans el compartim amb els éssers vius, però existir és un verb exclusivament humà: han de saber de nosaltres per re-conèixer-nos, i perquè quan siguem a Port ens mantinguem vius en el record. De fet, és el Margarit-poeta qui diu que els records guarden l’essència de la vida. Doncs per a Xavier García, en record. Tan sentit com l’acte de comiat a Santa Maria de l’Alba de Tàrrega.