Espècie en vies d’extinció
El fenomen dels reporters de les cadenes televisives, és igual si es tracta de magazins tot terreny o d’informatius, no només augmenta tangencialment sinó que es prolonga pràcticament al llarg dels 365 dies de l’any i sempre vinculats als fenòmens climatològics, fins al punt que ens fa sospitar, ateses les malifetes que els obliguen a fer des dels platós centrals, on estan còmodament asseguts i a l’empara de qualsevol contingència, presentadors i tertulians, que estem a les portes de veure’ls com una espècie en vies d’extinció. Normalment no són veterans. Fan olor de becaris als quals endossen el marró perquè han d’informar des del camp de batalla, als peus de l’enemic. Si fa calor, a ple sol, a més de 40 graus a l’ombra, fregint ous als capós dels cotxes estacionats; si neva, enfonsats a la neu; si fa vent agafant-se on poden perquè no els voli el micro, i amb la pluja ja no cal ni dir-ho. Aquests dies hem vist intrèpids companys entrant en directe amb l’aigua fins als engonals. Era necessari, això?
