Política, religió i globalització

Si el sentit de les determinacions, de la religiositat envers la política o a la inversa és objecte de debat, es pot argumentar que els principis en què es fonamenta la societat democràtica entren en ressonància amb els valors cristians. De manera que es pot establir un lligam entre secularització i democratització. Però el tema profund és saber què podria significar la combinació d’una sortida simultània de la política i de la religió.

La secularització no ha provocat la desaparició de la religiositat sinó la seva metamorfosi. Hem avançat cap al atge a les grans religions seculars (el comunisme, el nazisme, etc.), allò que en podríem dir les religions de substitució o les religions polítiques. Aquestes religions terrestres, que han florit sobre l’afebliment o el replegament de les religions espirituals, estan en via de desaparició (o estaven?), i és legítim preguntar-se quin cicle històric i polític obrirà l’extinció d’aquestes religions seculars que han estructurat les representacions col·lectives i la vida política durant una mica més d’un segle, des de meitat del XIX fins a finals dels anys 80 del segle XX.

De fet, si el procés de secularització està més avançat a les societats occidentals és perquè és on també es percep més clarament l’enfonsament de les ideologies. La secularització fou pensada en una època dominada per visions polítiques globalitzadores, significatives i molt mobilitzadores.

La caiguda de les religions seculars condueix a la incertesa d’un món democràtic alhora guanyador històric, però agafat amb els pixats al ventre en veure com desapareix l’alternativa. Aquest moment fou, per a la democràcia, un triomf problemàtic.

El tema és saber quina incitació conduirà aquest règim a conrear els seus valors, a ensenyar-los, a compartir-los, a preservar-los i a defensar-los en absència d’un model polític concurrent, excepte si imaginem les democràcies mancades d’una cultura democràtica viva.

El malestar democràtic pot manifestar-se per un afebliment del compromís amb els principis i les institucions que inspiren i regulen el règim. Aquí rau l’interès dels estudis que aporten llum sobre la pèrdua de confiança en les institucions. Perquè en un règim democràtic la sola creença en els principis no és suficient. La democràcia no pot viure sense la pràctica de les institucions, perquè no hi ha democràcia sense pràctica perquè els actes que cal acomplir no són principalment rituals i tampoc no són merament simbòlics. Es tracta de procediments que busquen efectes concrets i eficaços.

Per exemple, votar no és només una pràctica que concentra els valors democràtics, sinó també és una condició procedimental sense el respecte de la qual tampoc no hi ha democràcia. Per tant, les dades ens indiquen l’existència d’un procés de desconsolidació democràtica. Ho podem veure en el retir cívic de les noves generacions que semblen fer possible una ruptura en la transmissió dels valors democràtics i en el a les institucions del règim.

El cristianisme, per la seva banda, ha operat la disjunció de la política i de la religiositat. La separació no deixa de ser quelcom d’original, atès que ha imposat una distància entre allò polític i religiós. Aquest distanciament fa possible el qüestionament i la interpel·lació, tant de la política com de la religiositat. Però també és aquesta distància la que relliga específicament les societats cristianes i les societats democràtiques.

Sense reduir els valors democràtics a una secularització dels valors cristians, la cultura cristiana i la cultura democràtica estan en part lligades. En tant que pensament de la universalitat i de la dignitat igual dels individus, el cristianisme porta valors essencials de la idea democràtica, esdevenint-ne una de les seves fonts. Vet aquí una de les raons per les quals la secularització ha estat possible.

Però també és elemental recordar que la situació del cristianisme no pot ser idèntica en un moment de desplegament de la cultura democràtica com en un moment de retracció. De fet, entenc que el destí de la cultura cristiana afecta el destí de la cultura democràtica, i a la inversa també val.

Certament, la combinació entre un afebliment de la religiositat cristiana i un retrocés de la cultura democràtica conformaria una situació històrica cridanera i sorprenent. Una sortida de la democràcia, és a dir també de la secularització, en la línia de prolongació de la sortida del cristianisme, s’inscriuria en la perspectiva d’una ruptura d’abast inèdit.

El fet és que estem en una època en què hom veu emergir una pluralitat de reptes crucials que sol·liciten, no exclusivament però sí particularment, els valors del món cristià i els valors del món democràtic. És en aquest sentit que el segle XXI podria constituir una interpel·lació, que seria alhora comuna i major.