Desencantament i secularitzacions

Cal diferenciar desencantament i secularització, que s’assemblen però no són el mateix. Un procés de desencantament designa específicament el declivi de cultures màgiques. Aquest declivi és resultant d’una racionalització del món entesa com a modernització.

Per contra, la secularització indica el pas de la vida religiosa a la vida laica. És la idea d’una religió fora de l’Església. Però, en un altre sentit, la secularització designa un procés de transformació dels valors en què la dimensió religiosa pot quedar oblidada, ignorada o refusada. En aquest cas, els individus no canvien d’estatus sinó de continguts. Per tant, la secularització pot designar tant un procés de laïcització de la religiositat, que queda fora de l’Església, com el procés de la seva eliminació. Els debats sobre la secularització pateixen aquesta ambigüitat i no se sap mai si es parla de la difusió de valors religiosos fora de les estructures eclesials o d’un esborrament del seu contingut religiós en acabar aquesta difusió.

Entre la sectarització comunitària de les identitats religioses i l’espai públic que només seria universal per abstenció de les identitats, hi ha lloc, tot respectant les regles democràtiques, per a un reconeixement ciutadà i laic de les religions en l’esfera pública. Les Esglésies cristianes europees ocupen parcialment aquesta plaça amb convicció i les seves aportacions són sovint apreciades. Perquè cal reconèixer que les Esglésies, en general i en abstracte, tenen la vocació d’ajudar en la missió d’educació i promoció de valors, com ara la democràcia o els drets humans.

Si l’humanisme democràtic s’ha bastit sovint en oposició a les religions, aquestes podrien ara, en un món secular desencantat, esdevenir-ne garants. El cristianisme, en la diversitat de les seves expressions confessionals, s’hi troba bé, en aquesta defensa de l’humanisme democràtic, perquè, a més, no és aliè a la seva aparició.

En les incerteses i les inseguretats identitàries dels règims ultramoderns presents, el cristianisme retroba, no poder, però sí influència. És aquesta mateixa pèrdua de poder a i sobre la societat i l’acceptació del quadre laic i democràtic, la que permet que sigui apreciat tant com a proveïdor de sentit i d’esperança en una societat una mica desorientada, com a incubador d’accions solidàries en un ambient on cadascú va a la seva.

Des del punt de vista religiós, Europa està històricament marcada pel pluralisme, cosa que no exclou la força de l’empremta del cristianisme i la vitalitat de les arrels cristianes. La pertinença cristiana comuna a tots els europeus (de fet, Europa presenta la particularitat de ser l’únic continent enterament cristianitzat) és un component de la identitat europea.

Però també és cert que a l’interior mateix de la Unió Europea, els temps són a la diversificació de les cultures i al replegament identitari, tot i que sigui més que mai terra de pluralisme religiós. Europa viu des d’aquest punt de vista una veritable revolució cultural, manifestada per l’aparició ràpida d’una societat multicultural i multireligiosa, lligada a les immigracions massives.

I al mateix temps, hom pot observar emergir en el seu si noves pors, nous replegaments en un mateix, nous neonacionalismes, que tendeixen a exacerbar la noció de frontera i a exaltar o manipular un cristianisme com a únic fundador d’Europa. I tot plegat en el món històricament més dens de trobades entre pobles i tradicions culturals.

Un fet clar és que Europa s’ha nodrit del cristianisme, que ha assegurat al continent una unitat. El tema és que el cristianisme tampoc no és uniforme, i està fet de memòries diferents, fins i tot conflictives, lligades a les influències experimentades, als esdeveniments i a les persones, als llocs i a les llengües, i tot plegat inextricablement imbricat. Un gran arbre, com l’arbre europeu, ha de tenir forçosament moltes arrels, que s’entrecreuen. Però allò que compta és el patrimoni comú que, malgrat o degut a la seva diversitat, pot conduir a una unitat i contribuir a la pau en un continent que tantes vegades ha patit estripades.

Una certa unitat cultural forjada pel cristianisme no significa que emergeixi realment una identitat europea. Confrontada a les identitats nacionals, la identitat europea és ben fràgil. Cal constatar que el cristianisme no és avui en dia un ferment suficient per a remuntar les divisions nacionals.