Els propers mil anys
Fa uns anys vaig pujar a la muntanya reconsagrada. Hola, Montserrat. Me’ls vaig trobar guaitant el futur des d’aquesta eterna plata de lets de pinyons espirituals i reals. Recordo lluminosament el que em van dir amb veu de sotsobrar per oceans de temps: el mil·lenari ens ha de servir per saber què volem ser els propers mil anys. Aplaudiments. Felicitats, xiquets. Les coses s’han de fer a mil anys vista.
Només cal veure què va ar fa un mil·lenni. La gent creia que arribaria l’apocalipsi. Anys previs de bogeria socialitzada. Anuncis 24 hores de bufet lliure de calamitats. Clamant a dalt i baix. I au, fot-li, a fer esglésies, santuaris, ermites, capelles... Una xarxa elèctrica de la fe per fer front a la foscor. Va ser la bombolla del totxo, vull dir de la pedra. A l’hora de la veritat la fi del món no va arribar ni per transportista, ni a la pota coixa. Tot fake news, és a dir, la clàssica i tradicional mentida. Però, mira, encara vivim de tots aquells xalets edificats arreu en nom de la catàstrofe i ara li diem art i cultura. Fa deu segles tot anava cap amunt i cap avall.
Barcelona ja s’ensorrava pels expats. L’andalusí Almansor, cabdill del califat de Còrdova, venia cap aquí per viure-hi i saquejava la ciutat al seu gust. Ja mai més res seria igual. La ciutat més gran del planeta era Constantinoble (Istanbul): mig milió de persones. La més petita la casa de cadascú, perquè cada casa és un món. Ah! I l’ésser humà –o inhumà– tenia la mania de néixer i morir.
A Tolosa sortia de la panxa Almodis de la Marca (per branding i naming es feia dir Almodis), la futura esposa del comte de Barcelona, Ramon Berenguer I (que ja era gran i li deien “el vell”). Perquè, clar, nosaltres érem comtats, una coca de recapte, una amanida, un all-i-oli, que vam inventar, però no patentar. A tocar del mil·lenni neix la primera dinastia del Comtes d’Urgell: Ermengol I. Guerrer (recordatori: aquí no érem ecologistes) i jugador d’escacs. I estirava la pota Huyan Zan, general xinès, que no el coneixem, però devia fer coses, especialment, en el ram de la carnisseria. Fa mil dècades ava de tot i a tot el món. Certament no hi havia electricitat, internet, neveres, mòbils, ansiolítics, gestions emocionals post-qualsevol-cosa...
El que a aquests dies no és el món que ve: és el món de sempre... La incertesa. El gerundi, el present continu, que tot és finit, limitat. I fa més de mil anys que dura. A l’any mil ja feia mil anys...
