Albert Font-Tarrés, vicepresident de la Junta de Govern del Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya: «Per fer una bona reforma de la DGAIA calen més recursos»

La Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) arà a dir-se Direcció General de Prevenció i Protecció de la Infància i l’Adolescència (DGPPIA). És un dels canvis anunciats en el sistema de protecció a menors després de l’escàndol per la violació reiterada d’una nena a Barcelona. Què li semblen les mesures anunciades per la Generalitat?

Caldrà veure com es concreten, però de moment la música sona bé. Sembla que hi ha una clara intenció de fer aquests canvis, encara que les mesures concretades són poques i haurien de tenir més calat.

Quines s’haurien de concretar?

L’equiparació salarial i de condicions de treball als centres. Aquí és on veiem que s’han d’avaluar els canvis. Fem un treball important i per aquesta raó s’han detectat casos com el de la nena de 12 anys víctima d’una xarxa de pederàstia. Es va detectar gràcies que hi havia un equip que va fer el seu treball. El problema és com es va gestionar des de la DGAIA i què es va fer després.

És un problema que els serveis estiguin externalitzats?

És necessari que hi hagi mecanismes de control de la despesa i de l’actuació que es porta a terme als centres residencials de menors tutelats i que s’hi destinin més recursos, a més de comptar amb professionals titulats, perquè si no, la qualitat de l’atenció se’n ressent.

Falten professionals?

A causa de les precàries condicions laborals no es garanteix que tinguin la formació mínima adequada. Cada any hi ha desenes de titulats en educació social però opten per altres sectors a causa de la precarietat. Això fa també que hi hagi una elevada rotació als centres. També per aquesta raó acaben contractant estudiants que, a causa d’aquestes condicions, es cremen.

Això afecta l’atenció?

Els menors que viuen en centres residencials es troben en una situació de vulnerabilitat pel que és molt important explicar amb professionals amb experiència per donar-los estabilitat. És una situació en la qual hi pot haver qualsevol jove, per la qual cosa el sistema de protecció hauria de ser un sistema de .

Creu que hi haurà canvis sobre això?

Almenys, de moment, ja s’ha reconegut que hi ha una saturació. Esperem que aquesta vegada sí que es millorin les condicions laborals i es reconegui el treball que fan aquests professionals.

S’hauria d’apostar més per un model de protecció amb famílies d’acollida?

És evident que per a un menor el millor és poder comptar amb un entorn familiar, però també hi haurà casos que això no és el més idoni. S’ha de vetllar sempre pel seu benestar. Està clar que falten més famílies d’acollida i també apostar pel que fa temps que reclama la síndica de greuges, que els centres residencials siguin més petits, per poder fer una atenció més personalitzada.

Hi ha saturació als equips que valoren la situació d’aquests menors a Lleida?

Sí, com en el conjunt de Catalunya. I per fi s’ha reconegut. Però és difícil portar a terme un canvi en el model amb el pressupost actual. És una cosa per la qual cal ha que apostar i no només cal convèncer a la DGAIA o a la conselleria de Drets Socials, sinó a Presidència i a la d’Economia perquè es doti dels recursos necessaris aquest canvi en el sistema.

Es preveu un canvi de mirada?

Encara hi ha una mirada caritativa cap aquests menors i joves que, per algun motiu, necessiten la tutela de la Generalitat. Però s’hauria de veure com una cobertura universal que en qualsevol moment podem necessitar. Si això a, és necessari tenir una xarxa de protecció que no tingui forats. I aquesta, per desgràcia, actualment, els té.