National Geographic porta les seues millors fotos a Lleida

Sempre ens envolten, evocant-nos emocions, sentiments, i arribant a tenir connotacions diferents en cada cultura, essent capaços d’unir-les o distingir-les. També tenen un vessant artístic, pintant els paisatges d’arreu, fent-los únics o bells. Coneixem millor de què parlem visitant l’exposició Colors del món, que acull CaixaForum Lleida. Ens endinsem en un calidoscopi ple de vida.

Blau, groc i gris; són els tres principals colors que es poden veure a la façana de l’edifici del CaixaForum Lleida, situat a l’avinguda de Blondel. Una paleta de colors escassa si la comparem amb la que s’hi amaga dins fruit d’una exposició singular i bella que reuneix 56 fotografies impactants fetes per reputats reporters del National Geographic, autèntics referents en el món del fotoperiodisme, com ara els multipremiats: Joel Sartore, Michael Nichols, Lynn Jhonson o Paul Nicklen, entre altres. “Plasmen la gran paleta de colors que componen el món i les connotacions que tenen en cada cultura, convidant el visitant a reflexionar sobre el color com a element que ens envolta en tot moment i que és capaç d’influir en la manera en què sentim”, explica Maribel Tost, directora del CaixaForum Lleida. “En aquestes instantànies veurem reflectides les emocions, les perspectives i la perfecció tècnica dels seus autors, i també ens permetran aprofundir en qüestions de caire més científic, com ara el medi ambient, o de caire antropològic, fent-nos sentir més a prop aquelles cultures que estan més allunyades de la nostra”, afegeix, abans de mostrar-nos el camí cap a l’exposició, que s’ubica a la planta baixa de l’edifici.

Cada dia estem envoltats per un calidoscopi de vida en color en canvi constant. Des dels suaus tons pastel d’una posta de sol fins a les llums brillants d’una ciutat bulliciosa, el color ens embolcalla a tots. És una força que ens mou i ens motiva, ens relaxa i ens tranquil·litza, i ens excita i ens captiva, es pot llegir en un dels plafons informatius que donen la benvinguda a l’exposició. Al seu costat, un conjunt de barres de llums de color groc, taronja, vermell, blau, violeta, verd i blanc. La mostra es divideix en set àmbits, segons “els set colors de l’arc de Sant Martí”, diu Rubén Duro, biòleg, fotògraf i assessor científic de l’exposició. “Reflecteix la diversitat de cultures, paisatges, maneres de pensar i entendre el món que existeixen arreu del planeta”, apunta.

D’una manera gairebé intrínseca, assimilem aquest color amb la puresa. És eteri, immaculat i pristí. Es pot veure la seva delicadesa en el plomatge d’algunes aus, com el pingüí reial adult de Geòrgia del Sud que protagonitza una de les fotografies de la mostra. Si bé pot semblar que el blanc és el no-res, en realitat, és la presència de tots els colors combinats en una tonalitat encegadorament brillant, com es pot apreciar en una imatge de l’enlluernador desert de sal de Bonneville, a Utah, als Estats Units.

La primera sensació a l’accedir en aquest àmbit és calidesa, probablement perquè assimilem el groc al sol i a la calor, proporcionant-nos també relaxació. A més, és un color cridaner que fàcilment atrapa la nostra mirada, tal com demostren les fotografies exposades, sobretot, la del primer pla del rostre d’un Huli de la tribu Wigmen que la fotògrafa Jodi Cobb va fer a Papua Nova Guinea l’any 1998. Històricament, la pintura facial ha tingut significats bèl·lics, espirituals o socials. D’altra banda, la fotografia destaca també tècnicament, ja que el desenfocament del segon Huli aporta força a la composició.

Així mateix, una altra fotografia a destacar és la que John Scofield va fer l’any 1970 a Gangtok, a l’Índia, a una dona que s’ajusta al cap la cinta de bambú teixit que aguanta el fardell que carrega a l’esquena. Ella porta adorns d’or, daurats, grocs, amb els quals busca remarcar i, alhora, diferenciar-se socialment, essent un clar exemple de l’ús dels colors per marcar diferències entre humans.

El bosc tenyit amb els colors de la tardor al Parc Nacional d’Acadia, a Maine (Estats Units); un granger rastellant el fenc en fileres a l’estat de Washington (Estats Units) o un petit gelada (mamífer primat) agafat a l’esquena de la seva mare al Parc Nacional de Simien (Etiòpia) són altres fotografies que ens deixen veure aquest color en tota la seva esplendor.

El taronja és un color que pot arribar a cedir protagonisme al groc o al vermell, però és ben present en la nostra vida, mostrant el seu potencial en el crepuscle, quan tenyeix el paisatge i ens aporta un dels moments més bells del dia. Un exemple és la reconeguda captura del fotògraf Frans Lanting al Parc Nacional de Namib-Naukluft, a Namíbia (Àfrica), l’any 2009. Una duna de sorra tenyida de taronja pel sol naixent és el teló de fons dels esquelets de les acàcies, que reposen dretes sobre el desert, creant un paisatge únic i una instantània totalment icònica, atès que la seva composició, llum i cromatisme fan que l’ull humà dubti enormement si és una fotografia o bé una pintura.

Així mateix, els éssers vius també vesteixen aquest color, com demostra la foto d’una estrella de mar girasol de 19 braços que reposa sobre una roca marina, amb un bacallà que a nadant al seu costat, a Whiskey Point, a la Columbia Britànica, al Canadà. L’autor és el canadenc Paul Nicklen, que és tot un prodigi en les captures submarines i en l’àmbit àrtic.

Però el taronja també és un color serè, que ens pot recordar la tranquil·litat en el to suau de les túniques dels monjos budistes, com es veu en una altra foto d’un jove monjo a Cambodja. Altres països d’Àfrica o els Estats Units també es veuen representats en aquesta àrea ataronjada.

En el vermell no hi ha subtilesa, i és el color que ens evoca el batec del món. En la nostra cultura l’associem a la intensitat: amor, ió... però en altres cultures pot tenir significats totalment diferents. Per la seva banda, la natura fa servir-lo per atreure i exhibir poder. La lava vermella i ardent que surt d’un volcà mostra la potència i la força imparable que hi ha sota l’escorça terrestre, les roses vives actuen com a balises per als insectes i els ocells, estimulant la pol·linització i assegurant la propagació de les seves espècies. I, com dèiem anteriorment, el vermell també pot robar el protagonisme al taronja durant el crepuscle, tal com queda palès en la fotografia d’un mariner en un vaixell a Buenos Aires (Argentina), obra del fotògraf nord-americà Bruce Dale.

Un color que és misteriós, suau i insistent. Històricament, el porpra ha retratat la reialesa en els rics tons envellutats de les túniques i les corones reials, o en els centres brillants de les gemmes. Tots els tons del violeta són sorprenentment diferents: lavanda, pruna, albergínia... El veiem a les primeres hores del matí abans que el sol emergeixi a l’horitzó, i també, en una altra tonalitat, en el cel quan hi ha una tempesta de llamps. A l’exposició ho demostren imatges com la protagonitzada per una foca de Groenlàndia que descansa sobre el glaç del golf de Sant Llorenç, al Canadà, i una instantània del cel de Santa Fe, a Nou Mèxic.

Una altra fotografia que destaca en aquest àmbit és la de dos peixos pallasso que es refugien en un anemone (invertebrats que aparenten ser plantes) a Tubbataha, Filipines. Una instantània que resulta singular tant per la seva bellesa com per la combinació de diferents colors que hem esmentat al llarg del reportatge. També cal destacar l’habilitat i precisió de la fotògrafa Jennifer Hayes per capturar aquest moment subaquàtic, a l’abast de molt pocs professionals.

En aquest àmbit cal fer esment també que la humanitat s’ha sentit atreta pels colors des de temps immemorials. Un dels primers que es van buscar és el porpra de Tir, utilitzat pels antics fenicis i extret de les glàndules d’uns cargols del mar Mediterrani, recorden des del CaixaForum Lleida.

Arribats a aquest punt de la visita tan sols queden dos àrees per visitar. En el nostre entorn diari veurem multitud de colors, però ens serà complicat dir quin és el que predomina; des de la perspectiva, la Terra és presidida pel blau.

Al nostre planeta estem constantment envoltats de tons blaus. Des de temps immemorials, el color ha estat profundament arrelat a la cultura humana, entrellaçant-se amb la religió. Es pot veure en la serena rajola turquesa que hi ha a les mesquites i també en el brillant ceruli que crepita entre els dits de Zeus a la mitologia grega. El blau és poderós i místic. En un llac és relaxant i al cel ens fa ben palesa la seva immensitat. A l’oceà, en canvi, ens dirigeix cap al fons, cap al desconegut.

En aquest espai de la mostra s’hi ubiquen fotografies que ens permeten veure moments únics en llocs com l’Antàrtida. Una de les instantànies més interessants és obra del fotògraf que ja hem mencionat anteriorment, Paul Nicklen, i mostra una quinzena de pingüins emperadors submergint-se a l’aigua -són capaços de baixar fins als 530 metres- a Cap Washington, al mar de Ross, a l’Antàrtida, l’any 2011. A banda de per la seva bellesa, la fotografia és important també perquè acosta als ulls humans com aquests animals són capaços de retenir o alliberar aire sota el seu plomatge, fet que els permet aconseguir velocitats més elevades, i essent-los una eina per despistar o dissuadir possibles depredadors.

És una manifestació de vida. El primer brot d’una planta d’aquest color en una extensió de terra significa el renaixement que ve després d’una sequera o de l’hivern. La reaparició gradual de les fulles al bosc és una renovació vital, que ens manté a tots vius. L’extensa xarxa verda del nostre planeta exhala l’oxigen que els humans inhalem, establint una relació cíclica de vida i mort que és necessària preservar.

A les fotografies de l’exposició, hi veiem l’esplendor del verd al voltant d’un camperol que fa la collita del primer te de l’any al Japó, però també la penúria de quan falta en la instantània d’una dona que camina per un camp estèril a conseqüència de la falta de pluges monsòniques, que ha provocat la pèrdua de la collita en un estat de l’Índia. També destaca una fotografia de Steve McCurry a Wai Hadhramaut, República del Iemen, que mostra unes dones amb barrets per protegir-se del sol mentre recullen trèvol per al bestiar, el 1999. Al fons es pot veure un recinte fortificat hadramí.

Al món animal, els verds també hi són presents, com es pot veure en la imatge d’un mascle de quetzal guatemalenc, en les ales d’unes papallones verdes a Bolívia o en les plantes que rodegen un tigre.

L’exposició romandrà al CaixaForum Lleida fins a finals de juliol, i es complementa amb diverses activitats perquè tots els públics puguin apropar-se a l’univers del color des de diferents perspectives. Una de les propostes és la visita comentada dirigida per un educador, que presenta els temes clau i, a partir del diàleg amb els participants, els contextualitza i resol els possibles dubtes que puguin sorgir, a més de donar a conèixer altres històries i curiositats que s’amaguen darrere de les imatges. La visita es porta a terme cada dissabte, fins al 26 de juliol, a les 18 hores. També s’organitza l’activitat en família Per què el cel no és sempre blau?

Es tracta d’una organització global sense ànim de lucre que utilitza el poder de la ciència, l’exploració, l’educació i l’storytelling per il·luminar i protegir les meravelles del nostre món. Des de 1888, National Geographic ha superat els límits de l’exploració, invertint en persones audaces i idees transformadores, atorgant més de 15.000 beques per treballar als set continents, arribant a 3 milions d’estudiants cada any.