Cinc famílies pageses de l'Horta de Lleida alcen la veu per defensar un llegat de valors, esforç i amor per la terra

A l’Horta de Lleida múltiples famílies pageses han cultivat durant dècades valors com l’esforç i l’amor cap a la terra. Una manera de ser i de fer que s’ha transmès de generació en generació, fent aflorar aliments i productes amb ànima pròpia i un valor que transcendeix l’àmbit purament qualitatiu o econòmic. Formada per partides, torres i cultius, aquesta zona agrícola voreja la capital del Segrià i la dota d’una singularitat especial respecte a altres ciutats, sent la seva essència més pura i connectant les arrels del at amb el present. Però i amb el futur? Diverses problemàtiques planen sobre l’Horta, sembrant-hi incertesa. Cinc famílies que hi viuen alcen la veu per preservar-ne l’essència. 

Amb el pas del temps, diverses problemàtiques han desgastat i posen en risc l’Horta de Lleida, que ha forjat durant dècades la personalitat de generacions de lleidatans que hi han treballat la terra amb devoció, creixent amb els valors del camp i dotant la ciutat d’una personalitat única. Les arrels de cinc famílies de la zona agrícola s’entrellacen en aquest reportatge fent aflorar fruits tant per a l’esperança com per remoure consciències, alhora que els seus relats formen una carta d’amor cap a una forma de ser i de fer que, segons reivindiquen, s’ha de continuar cultivant per no perdre la nostra essència i identitat. 

A tocar del camí de Vallcalent s’hi ubica la coneguda com Casa Parral. Aquí viu el pagès Josep Lluís Vilaseca, que juntament amb el seu pare Pepe van apostar farà quaranta anys per fer-hi cultius de temporada: col, bròquil, coliflor, ceba, carabassó, tomata, escarola, calçots, etc. “Volíem ser pioners en l’horticultura en una zona principalment fruitera, amb el propòsit de fer arribar el nostre producte de qualitat al consumidor local, fent un circuit curt i venent a les fruiteries i verdureries d’aleshores”, recorda Vilaseca. Abans d’ells, el seu avi Lluís i el seu besavi Ramon van cultivar cereals i fruiters, essent quatre generacions d’una família dedicades a treballar la mateixa terra. Els cultius de Vilaseca van créixer alhora que ho feia el seu sentiment de pertinença cap a l’Horta, on “la vida és estimar-se la terra, buscar la feina ben feta amb esforç i suor, gaudir de tot el que t’envolta: la boira, les matinades amb rosada, els vespres d’estiu a la fresca o veure sortir el sol quan vas a regar i pondre’s després”, afirma sobre un estil de vida que defensa a ultrança. “Considero que viure aquí, ser pagès i treballar-ne és quelcom que s'impregna a l’ADN, i et fa respectar elements tan importants com l’entorn o la natura, valorar la constància i tenir empenta”, expressa. 

Les arrels de Vilaseca a l’Horta són fortes i resilients, però diverses problemàtiques planen sobre elles i amenacen d’arrencar-les, cada vegada amb més força: la falta de rendibilitat i les dificultats burocràtiques –que resten atractiu a la feina i deriven en la manca de relleu generacional– o altres factors com els robatoris i la implantació de les línies de molt alta tensió (MAT). Problemes que, a la fi, afecten tota la zona agrícola i hi dificulten el dia a dia. “L’Horta necessita que tant la població com l’istració tinguin consciència del valor que té per garantir- li una viabilitat a futur. Sense ella perdríem la singularitat d’una ciutat, cultura i identitat, un ofici i, sobretot, els valors amb què hem crescut com a persones”, adverteix. “És necessari que els pagesos rebin un preu just i digne pels seus productes. Cada vegada hi ha més normatives que ens impedeixen desenvolupar la nostra tasca, algunes de les quals no sembla que emparin la realitat de la zona”, denuncia. A més, la manca de relleu generacional també preocupa Vilaseca, que considera que s’hauria d’implementar “un sistema productiu agroecològic en què el producte local sigui el centre de les polítiques agràries, i els joves puguin desenvolupar- se, tenint garantits els drets laborals, amb un futur plausible”. 

El relleu generacional

Aquesta, sens dubte, és una de les principals preocupacions del sector agrícola. Des de fa temps, les organitzacions agràries alerten de la manca de relleu generacional a les explotacions i finques, i insten les istracions a aplicar mecanismes o ajuts econòmics que realment puguin servir per revertir revertir la dinàmica. A l’Horta de Lleida, aquesta problemàtica també és crítica, perjudicant el llegat de generacions de famílies pageses, i de retruc, l’essència de la ciutat. 

Actualment, molt pocs són els fills de pagès que preveuen o aposten per continuar amb la feina dels seus pares. Però enmig d’aquest desert generacional, a la partida Mariola hi ha un oasi. Concretament, s’hi ubica una finca on es cultiven arbres de fruita dolça, principalment presseguers i perers, continuant la tradició familiar. Hi treballen la terra el Josep Boix Balagué (pare) i el Josep Boix Agustí ( fill). El primer té 61 anys, i des que en tenia 16 s’ha dedicat a la pagesia, agafant el relleu al camp dels seus pares, mentre que el segon, amb 24 anys, l’agafarà pròximament. “El meu fill m’ha ajudat sempre i d’aquí a quatre dies tot això serà per a ell!”, somriu Boix Balagué, acompanyat del seu fill i altres treballadors agrícoles, mentre planten nous arbres a la seva finca. El pare valora que el seu fill pugui donar continuïtat a la feina a la qual ha dedicat la seva vida. “És un treball que m’agrada, i em fa feliç que el continuï ell. És el que toca perquè del contrari se’n va tot als collons!”, exclama. Per la seva banda, Boix Agustí recorda que de petit ava els estius al bancal ajudant el seu pare. Després de completar els seus estudis ja va treballar-hi. Ell veu imprescindible que les istracions implementin una bateria decidida d’ajuts destinada a acompanyar els joves en el seu camí per treballar al camp. “Han d’implementar les ajudes a joves agricultors i plans de millora, perquè sense això no es pot avançar, ja que els preus del cereal o la fruita no estan a l’alça mentre que els costos de la maquinària o dels fitosanitaris han augmentat molt”. Lamenta que “les finques a l’Horta de Lleida són, en general, petites i els seus responsables van jubilant- se, amb la qual cosa en quedarem quatre de comptats”. Amb tot, Boix Agustí deixa un missatge inspirador per al jovent. “Encara que el sector no va com ha d’anar, al final has de fer el que t’agrada, i tirar endavant”, afirma. Capacitat d’adaptació El Joan Blanch és la quarta generació de la família que es dedica al cultiu de fruita. Actualment, conrea una trentena d’hectàrees de pomers, presseguers, perers i ametllers a la partida de Grenyana. Farà divuit anys, la seva dona, Rosa Muñoz, va incorporar-se a l’empresa. Tots dos van decidir impulsar aleshores un obrador per transformar part de la seva fruita en productes elaborats de fruites, com melmelades, confitures o fins i tot sidra de poma. El propòsit era fer front als preus a la baixa al sector i abastar “altres canals de comercialització que són molt més rendibles”, diu Blanch. A més, la iniciativa també va ser una manera d’obrir una nova via per intentar afavorir el relleu generacional al negoci. 

“La gent jove s’ha acomodat en altres tipus de feina. Tenim tres filles, i encara que vam pensar que es podrien dedicar al camp, sabíem que era difícil que ho fessin. Vam considerar que seria molt més fàcil que es vinculessin a l’empresa mitjançant aquest projecte de transformats, productes que pots trobar a les botigues”, explica. En aquest sentit, el productor considera que, sense solucions contundents, “a deu anys vista, la pagesia com la coneixem no existirà. El típic pagès que cultiva la fruita i la porta a la cooperativa per comercialitzar-la està sentenciat. Primer, perquè no hi ha relleu i, segon, perquè no és rendible. En el futur, jo crec que l’Horta serà verda, amb cultius extensius, però no hi haurà fruiter o gairebé serà simbòlic”, lamenta. Per a Blanch, la solució urgent per evitar això és establir preus justos que garanteixin la viabilitat econòmica de les finques. “L’Horta hi ha sigut sempre i s’ha de reconèixer com a patrimoni de la ciutat. La gent que hi som fem de jardiners i gestionem el seu paisatge”, valora. 

Sentiment arrelat

L’Anna Aragonès dona continuïtat a l’explotació ramadera dels seus padrins. “Ells van començar amb tan sols tres vedells i, en l’actualitat ja disposem de 3.000 caps de bestiar”, explica. El projecte que actualment impulsa representa un pilar fonamental per a la família. “Vivim del que treballem, no és cap hobby ni tenim d’altres feines”, indica. La seva és una explotació tradicional, però va adaptant-se a les noves tecnologies mentre conviu amb les problemàtiques exposades anteriorment. “En aquests moments, l’Horta sembla que sigui el jardí de la ciutat, però realment estem en perill d’extinció”, lamenta. “No som conscients del que estem fent malbé”, afegeix en al·lusió a la implantació de línies d’alta tensió i altres infraestructures que travessen la zona, i que posen en risc la història de generacions de famílies.

Aragonès recorda amb nostàlgia i, alhora, desitjaria recuperar l’estil de vida que hi havia a l’Horta quan ella era jove. “Era totalment diferent. Tots ens coneixíem, vivíem de la terra i ens aplegàvem per fer diferents activitats setmanals”, rememora. “Actualment, m’enfado per la situació d’asfíxia en què vivim, però les arrels em criden i no és fàcil abandonar”, diu. Això a pesar que els robatoris que afecten la zona els viu amb “angoixa, mentre ens posem en la pell dels altres”. Amb tot, defensa que l’Horta “no deixa de ser un petit motor econòmic, sense el qual la ciutat crec que seria una Barcelona 2 i perdria la seva essència”, sosté. En aquest sentit, reclama a les istracions “més infraestructures i mà dura per preservar els pocs pagesos i ramaders que realment hi viuen i treballen”. 

Seguir conscienciant

La família dels germans Carles, Pere i Joan Pifarré es remunta a sis generacions de pagesos establerts a l’Horta de Lleida, concretament entre les partides Mariola i Caparrella. Actualment, el Carles, el germà mitjà, és qui gestiona Granja Pifarré amb l’ajuda dels pares, el Pere i la Montserrat Vidal, pagesos jubilats que encara col·laboren amb l’explotació agrària. La granja, que tradicionalment havia sigut de vaques lleteres, va anar canviant a mares de recria i vedells d’engreix, i des del 2020 s’ha obert al públic com un espai de visita agrocultural, també per a escoles. El projecte serveix per realçar el treball de la pagesia, mostra que el món agrari és un entorn excepcional per aprendre i per donar a conèixer el patrimoni de la zona, i la diversitat de productes de proximitat i qualitat que en sorgeixen. 

“Encara que persones rellevants de la ciutat diguin que volen potenciar l’Horta, nosaltres seguirem una mica incrèduls perquè el temps ha ensenyat que les coses es demostren amb fets i, avui dia, és un espai de Lleida amb un gran dèficit de serveis bàsics, poca inversió en camins i comunicacions, deixadesa en serveis com la seguretat i poc a fomentar el relleu generacional i a potenciar que les empreses familiars puguin diversificar els seus petits negocis”, denuncien els germans, que avisen que sense aquesta zona agrícola “perdríem la nostra identitat i seríem uns desarrelats”. 

Actualment, l’Associació de Productors de l’Horta treballa per unir l’oferta agrària de la zona, però els Pifarré ens conviden a reflexionar. “A Lleida tenim moltes institucions vinculades al món agroalimentari. Per què no hi ha un pla estratègic per recuperar i potenciar l’Horta? Per què moltes iniciatives s’enfoquen a grans empreses agroalimentàries i obliden les empreses familiars agràries? Per què a l’Horta no faciliten l’obertura d’agrobotigues o obradors comunitaris?”, pregunten, en l’últim dels relats per preservar l’essència d’una ciutat.