De gas o d’inducció?

Ja ha at un mes des d’aquell vint-i-vuit d’abril, és a dir, des de l’apagada i de la possible fi de la civilització, i com qui dia a any empeny, avui reflexiono sobre un sistema culinari que aquella fatídica jornada va quedar en l’ostracisme, i en moltes llars es va pensar que potser hauríem de conservar a casa nostra una mica del foc primigeni, per si mai torna a ar una situació similar.

Hi ha la dita que el menjar no té el mateix sabor si es cuina amb inducció (o la seva germana petita: la vitroceràmica) o bé amb gas, tot i que aquesta consideració no és ben bé certa. Al final, un sistema o altre és un mitjà més o menys ràpid per coure. La inducció, que funciona amb electricitat, i que no és més que un joc de fricció entre uns imants que creen un camp electromagnètic que interactua amb el nucli ferromagnètic dels recipients que es posen a la superfície, té els avantatges de la rapidesa i la precisió en el control de la temperatura, essent també molt fàcil de netejar. Jo vaig apostar el 2007 per aquest sistema a la meva cuina i, quasi 20 anys després, encara funciona i està perfectament, tot i que hi ha qui diu que la superfície vitrificada es ratlla i s’espatlla.

Un inconvenient de la inducció és que consumeix electricitat, i força. Per tant, en aquests moments en què el preu del kilowatt està pels núvols, sempre serà un sistema més car en comparació amb el gas, tant per la inversió inicial –avui dia encara és un dels electrodomèstics més cars– com pel consum del subministrament elèctric. Però el mètode de cocció no variarà el resultat final del menjar que cuinem, amb excepcions, com els escalivats.

Les cuines de gas han tingut una evolució força important respecte a les que es varen començar a comercialitzar a finals del segle XIX, després que Sharp patentés el 1826 aquest sistema de cuina a l’Anglaterra victoriana. Des d’aleshores, el sistema ha transformat el seu aspecte estètic i utilitari, però molt poc el seu funcionament. Fins fa uns anys, en moltes cases hi havia les plaques de fogons que multitud d’àvies guarnien amb paper d’alumini per evitar escatxics i brutícia, que sempre ha sigut un dels grans desavantatges de la cuina de gas. És complicada tant de mantenir com de netejar, havent d’esperar sempre que es refredi. D’altra banda, requereix un control de la instal·lació cada cert temps, i en llocs on conviuen infants i gent de la tercera edat pot ser una mica perillosa, perquè si es dona el gas accidentalment, ja sabeu què podria ar. Pel que fa a la practicitat és elevada perquè aconsegueix resultats molt bons i ràpids –no tant com la inducció– i és perfecta per fer saltejats i, sobretot, per escalivar, ja que no hi ha res com una bona flama per aconseguir aquell sabor únic dels escalivats. A més, avui dia hi ha autèntiques preciositats i fogons que s’acoblen de forma harmònica als dissenys de cuines actuals.

Espero haver-vos dilucidat una mica més sobre aquest dilema. Si esteu pendents d’una reforma, no dubteu a incorporar ambdós formes de cocció perquè aleshores tindreu la cuina perfecta. I, si mai es torna a produir una apagada com la viscuda, una sopeta o truiteta la podreu fer. Si, com jo, només teniu inducció, en aquest cas haureu d’agafar unes bones llesques de pa i guardar paciència perquè es restableixi el subministrament ben aviat.