Estel Solé: “Vivim moments de perillosa deshumanització”

Estel Solé (Molins de Rei, 1987) és actriu, dramaturga i escriptora. Ha publicat diversos llibres de poesia, narrativa i teatre, i ha treballat com a guionista, presentadora i col·laboradora en diversos mitjans de comunicació. Llicenciada en Interpretació i Màster en Teoria Literària, ha compaginat l’escriptura amb la docència i la interpretació. Aquest tros de vida és la seva última novel·la i ha estat guardonada amb el Premi Ramon Llull 2025.

La Lena és científica, mare i dona en guerra amb les expectatives. Amb una vida que se li desfà a les mans, emprèn un viatge que no buscava, però que li permet escoltar-se. Estel Solé dona veu a una generació de dones que lluiten per no renunciar a res, però també mira les que les han precedit, amb gratitud i respecte. Aquest tros de vida, Premi Ramon Llull 2025, aborda amb sensibilitat temes com la maternitat, la culpa, la pressió social i l’eutanàsia, sense dramatismes i amb honestedat.

Què ha significat rebre el Premi Ramon Llull? L’esperava?

No, encara ho estic processant. En tot cas, crec que al final aquest premi, o qualsevol en qualsevol àmbit, convida a mirar enrere i valorar el procés. Jo crec molt que més que la fita, l’important és què ha at durant el procés i, per tant, em prenc el guardó com una revisió d’aquests darrers quatre anys, que ha estat el temps que he estat escrivint aquesta novel·la, i dir-me a mi mateixa que ha estat bé continuar lluitant i no defallir.

La novel·la aborda temes com la maternitat, la conciliació laboral, la pèrdua, fins i tot l’eutanàsia, i ho fa com si li toquessin molt de prop.

Per a mi és imprescindible ser absolutament honesta, ho dec als lectors i m’ho dec a mi mateixa. Un pot ser on és i parlar de vivències pròpies, o pot ser on és i parlar d’una cosa que no ha viscut, però que, d’alguna manera, s’hi apropa d’una manera honesta. És la meva manera d’escriure. L’eutanàsia no l’he viscut de manera propera, però conec famílies que sí. M’interessava que sortís aquest tema i m’hi he apropat amb tota l’honestedat possible.

Hi ha un episodi de violència obstètrica que vostè descriu quasi de manera asèptica. I impressiona.

Sí, sempre explico que la novel·la la començo amb ganes de parlar de dos temes diferents. I un era, justament, aquesta violència obstètrica, tot i que jo no la vaig viure així, perquè fa ben poc que se li ha posat nom. Però, a banda d’això, crec que el que més m’afecta i el que està més narrat cruament és la distància emocional. Penso que vivim moments de perillosa deshumanització, i les consultes mèdiques haurien de ser llar, refugi, haurien de ser un lloc de confiança on anar i trobar recer. I estem molt lluny d’aquí. Òbviament, si hi vas per un refredat i et trobes un metge poc empàtic, no serà agradable, però si hi vas perquè has perdut una criatura i trobes poca empatia, allò fa un mal molt més terrible. O si et comuniquen que tens un càncer i ni tan sols et miren als ulls.

I també parla de l’enyor. De coses que intentem oblidar perquè ens fan mal i no ho aconseguim.

Exacte. Aquest enyor el volia explicar des de la història d’un home d’uns setanta anys que torna a buscar un antic amor amb qui fa molts anys que no es veuen. Semblava difícil casar aquests dos temes, i ha sigut una mica el repte de la novel·la.

Parlem de la Lena i l’Abel.

Exacte.

Ha mencionat en diverses entrevistes la dificultat de conciliar la vida professional i la maternitat. Ha trigat quatre anys a escriure el llibre.

Ha sigut un procés llarg, amb molta ansietat, amb molta culpa i plorant molt; sentint que no arribava a tot, sentint-me mala parella, mala mare, mala treballadora, mala amiga, mala filla, i fent esforços per no enfangar-me. Però crec que el batec vital, la necessitat d’escriure, de no perdre’m, no va entrar mai en coma. Allò em va salvar.

La Lena i l’Abel són els personatges més importants de la novel·la. I a tots dos els mou un fort sentiment de culpa.

Cert. Tot i que no ho puguem explicar gaire per no aixafar la guitarra al lector, crec que la culpa de l’Abel és més filosòfica. Perquè al final aquest personatge té un debat ètic sobre què vol dir fer el bé i què vol dir fer el mal, sobre el sentit de la vida i el sentit de la mort. Per tant, és una culpa que té a veure amb la por: quan desitjàvem i volíem molt una cosa, però la culpa ens va tallar el pas i vam fer veure que no, hi vam renegar: aquella persona, aquella experiència, aquell desig... i ho vam silenciar.

I la culpa de la Lena?

Jo diria que és una culpa més... disparada des del sistema. Que té a veure amb el fet de ser mare i de ser dona.

La novel·la conté episodis molt àgils i d’altres en què fa aturar el lector. Com ha treballat aquests canvis de ritme?

Jo treballo d’aquesta manera orgànica. I, vulguis o no, porto a dins el fet de ser dramaturga. A mi m’encanta la dramatúrgia i, per tant, aquest control del ritme crec que me l’ha donat l’experiència tant de ser actriu com d’escriure teatre. Tant sí com no, havia de fer parlar els meus personatges. Us trobareu una història narrada en primera persona, primer per la Lena i després per l’Abel. Però també tinc un sentit inconscient de quan he dut el lector a massa adrenalina. Aleshores, el personatge ha de respirar, i amb ell ha de respirar el lector.

La Lena marxa a França i es troba amb una parella: Benoît i Marge: ens trobem amb el poder transformador del viatge.

És un viatge iniciàtic de transformació personal, d’aquells moments vitals que costa tant que es produeixin, i que normalment venen acompanyats, com li a a la protagonista, de patacades de la vida. I tu... jo crec que hi ha un moment que deixes de resistir-te i dius: d’acord, caiem. I des d’aquí ens tornem a aixecar, i replantegem de veritat què volem. “Jo ja no puc aguantar més”: ni una feina on no em valoren, ni una parella en què estic en segon pla, ni una maternitat a qualsevol preu. M’he perdut qui soc. És el que fa la Lena.

Això parla d’un abans i d’un després. I d’esperança.

L’altre dia no sé qui em deia: «ostres, és que has fet un happy ending.» Bé, depèn. Que la novel·la acaba bé? Sí. Ara, jo sempre dic que estem tancant la novel·la en un lloc. Això no vol dir que entenguem que el personatge té vida després d’allà. Cinc minuts després pot patir una altra cosa tràgica, perquè la vida, mentre no ens morim, és inici-final, inici-final, tota l’estona, de tot. I el final de la història és bo perquè durant la novel·la hem dut el lector a llocs molt crus, molt foscos –espessos no en la manera d’escriure’ls, sinó en el contingut emocional–, i per tant creia que era important acabar amb un respir, gairebé com sentir la brisa, com una mena de moment de petita calma vital.

Hi ha una descripció d’una revolta de dones madures contra un maltractador. És una reivindicació claríssima.

Total, sí. I un homenatge. Aquestes dones de seixanta, setanta i vuitanta anys a mi em tenen irada. Les dones que ara mateix tenen aquesta edat estan fent el que jo encara no puc fer, lamentablement, i que massa dones de la meva generació tampoc poden fer. Això és significatiu: poder-se alliberar del que la societat esperava d’elles. Si s’estan alliberant és perquè han aguantat massa. Moltes han tret els homes de la seva vida com a prioritat, i s’hi han posat a elles. I les amigues, la natura, la cultura. I això, veure-les alliberades, per a mi era com: vull parlar del poder que tenen aquestes dones en una edat en què el sistema ja et diu que tot va cap avall, que no has d’esperar res de la vida. Al contrari del que els a als homes, que queden colgats a casa sovint després de jubilar-se –perquè el sistema els ha dit que podien conquerir els espais laborals, que havien de triomfar fora de casa, però no han teixit, la majoria d’ells, xarxes d’amistats–... A la novel·la faig que duguin endavant un acte que jo, com a lectora, volia que, quan homes i dones el llegissin, diguessin: “Clar que sí!, jo m’hi hauria sumat, allà amb elles, a fer allò.” I per a mi era important que ho fessin unes dones grans, i no unes noies de vint anys, que seria el més previsible.

Ha parlat de la natura. A la Lena li dona la pau que tant necessitava. Vostè també la busca, com a refugi?

Jo el que noto és l’asfíxia de les ciutats. Mira, ara em ejava per aquí, per Lleida... I qui diu Lleida diu totes les ciutats europees. Quina manca de verd, no? Tot això –la gentrificació, els preus del lloguer, els transports públics que no funcionen, l’estrès, la gent que ja no gosa ni somriure perquè no té forces ni per aixecar-se del llit...– Clar, tu vas a veure arbres, rius, muntanyes, platges, mars... I tot això no a, no? Com diu la Lena: “No estic fent, estic badant.” I no. Està fent una cosa –per fi– no productiva. Ens hem de reconnectar amb la vida.

Al llibre hi ha referències a llibres. Moltes són subtils, però n’hi ha una que dona títol a Aquest tros de vida. És un llibre que surt a la novel·la.

Triar el títol d’un llibre és difícil. I crec que un dels moments més bonics és quan sents que l’has trobat. Per fi. Un dia t’apareix, a una setmana i dius: “Sí, sí, crec que es quedarà.” A vegades el títol et porta a retocar coses, quan ja l’has trobat. En aquest cas, a part que vaig començar a retocar alguns aspectes, va començar a prendre sentit, perquè dins la novel·la Aquest tros de vida té diferents significats. El lector els trobarà.

Fa moltes coses en l’àmbit de la cultura. N’hi ha alguna que ens pugui avançar?

Bé, tinc una cosa en marxa que sabreu aviat, i que, a més, té les Terres de Ponent com a protagonistes. És Perifèria Cultural, que codirigeixo des de l’any at, i enguany el celebrem el 31 de maig a Castell de Mur. Serem molt presents en terres lleidatanes (somriu).

Finalment, què li agradaria que quedés en el lector o la lectora després de llegir aquesta història?

Ho tinc molt clar: les ganes de viure. Algú m’ha dit: “M’has arrencat capes de sobre, m’has tret pesos de sobre i em vull llançar arran del batec vital...” I que això pugui condicionar petites coses, com ara: “No m’atrevia a trucar a no sé qui, i després de llegir la novel·la, ho he fet.” O: “No li volia dir t’estimo, i ho he fet.” “He fet les paus amb algú amb qui estava barallada.” Tot el que tingui a veure amb viure des d’aquesta honestedat i des d’aquesta pau amb nosaltres mateixos m’estarà bé. I tirar endavant. Això em farà molt feliç.