Enric Camats: “La importància de la cultura és expressar emocions”

Per a Enric Camats Castellà (Artesa de Segre, 1998), l’escriptura ha estat un pilar en què recolzar-se durant anys. Ha compaginat els seus estudis i feina en l’àmbit de la nutrició amb la poesia, essent aquest gènere literari la seva vàlvula per expressar sentiments, construir la seva pròpia identitat i defensar que és important que les persones vulnerables tinguin vies per expressar emocions. D’escriure textos en llibretes va ar a publicar tres llibres: Biografía de un poeta perdido, Dos flores son más fuertes si juntas pasan sed i El foc del Cirné. El seu treball ha esdevingut una eina de reflexió per a alumnes de la Noguera.

Quines són les primeres es que van donar peu als seus projectes literaris?

Tot es remunta a l’època en què cursava batxillerat, quan vaig fer un ampli treball de recerca sobre si el rap era equiparable a la poesia. Em vaig adonar que el més important és expressar el que sents i que, en alliberar-ho, tot canvia. L’escriptura va ser el meu personal i em va donar el motor per funcionar. Cada cop vaig agafar més confiança, fins al punt de publicar un llibre tot i les inseguretats pròpies de ser un noi que està estudiant la carrera universitària.

Per què i per a qui escriu poesia?

Per demostrar que la persona vulnerable existeix, i que això no és un problema sinó que és sa. Em refereixo a la figura de qui pateix, intenta fugir dels estereotips i no mostra un blindatge sinó que es mostra reflexiu sentimentalment i tendre, tot i que potser la societat ens ensenya a no expressar-nos, a amagar els sentiments o a continuar només perquè sols podem tirar endavant...

Ha publicat tres llibres. Com definiria cadascuna de les obres?

Biografía de un poeta perdido són totes o la majoria de les reflexions que es fa un noi quan entra en un món verge en tots els aspectes: mentalment, físicament i, sobretot, de pensament i opinió. Dos flores son mas fuertes si juntas pasan sed reflexiona i fa una crítica social sobre les diferències culturals i les formes de relacionar-nos dels humans. Finalment, El foc del Cirné és un viatge a un incendi. Tracta de com les persones intentem sobreviure als problemes. Potser ens sentim soles, ens enfonsem... i quines són les eines que tenim cadascú per continuar endavant. Pel que fa a la llengua escollida per escriure, jo escoltava molt rap en castellà, per la qual cosa els meus dos primers llibres vaig escriure’ls en aquesta llengua i, després, ja vaig escriure en català. Actualment escric poc. Abans necessitava fer-ho, però ara faig altres coses com anar a la muntanya, que també és terapèutic.

De què està més satisfet en la seva relació amb l’escriptura?

De les persones que recorden versos meus i els utilitzen com a referents. Per exemple, dos poemes meus es van recitar durant l’Escala en hi-fi de l’escola d’Artesa de Segre celebrat el at Nadal. D’altra banda, El foc del Cirné ha estat el llibre a llegir per als alumnes de tercer d’ESO de l’institut d’Artesa de Segre. Valoro que et tinguin en compte com a artista que pot ajudar a reflexionar, i que no calgui recórrer a artistes internacionals que potser ja no hi són o no tenen res a veure amb la realitat que tu vius.

Quina importància o impacte creu que té la poesia en la societat?

Aquesta pregunta em fa molta gràcia perquè l’he feta, just abans de l’entrevista, als estudiants de quart d’ESO de l’institut Ronda de Lleida. La importància de l’art i la cultura és expressar les nostres emocions i, sobretot, confrontar l’actualitat per intentar ser més transparents, respectuosos i tendres. El fet d’expressar-me dona valor i força al que penso. Si no ho expresso, queda només en un pensament, i el pensament no genera acció. Quan imparteixo tallers d’escriptura creativa, els alumnes no volen llegir la seva frase perquè els fa vergonya pel que puguin dir els seus companys. Normalment, són les noies les que parlen. Jo crec que l’art té un impacte molt important en la societat perquè fa emergir flors, arrels i vida que, més tard, donen fruits com pensaments diferents, igualment vàlids i positius.

Podria dir-nos quins són els seus tres poetes preferits?

Walt Whitman per Carpe diem, Manuel de Pedrolo per la seva crítica social i pel fet que va dir una frase que s’inclou en el meu últim llibre, i Joana Raspall per ser dona en un món d’homes i pel seu missatge transgressor.

Quin consell donaria a les persones que vulguin iniciar-se en la poesia per amor a l’art o per dedicar-s’hi?

Que no es fixin en el que li han explicat fins ara de la poesia, atès que no necessàriament ha de ser culta, complexa o per a l’elit, sinó que aquest gènere literari és tot allò que expressa. Si algú necessita expressar-se que ho faci, ja que si no ho fa, s’acabarà cremant per dins.