Dues roses

Un diumenge d’abril vam fer una ruta literària en record de la poeta Rosa Fabregat, que morí el 30 de desembre de 2024. Rosa Mesalles ens convocà per llegir les seues poesies als indrets de la ciutat on sempre hem ejat. Les dues Roses eren amigues. Rosa Fabregat havia obert una farmàcia i una petita llibreria a Llorenç del Penedès, on havia après en els anys tendres les amenitats socials de la poesia. Havia après a formar part d’una comunitat cultural. Ho reproduïa a Lleida, ciutat aspra. Ha estat un homenatge a la ciutat que ens fuig, als records que se’ns esborren, a les primeres impressions de la joventut, a la voluntat mítica que ens hi transportava, quan hi veníem, exaltats i solitaris, cercant una vida nova. Potser els somriures de Rosa Fabregat són el més bell que Lleida ens ha donat. Potser ningú més sabia somriure com ella perquè t’acollia i t’esperonava. Potser ella va ser l’únic estímul per continuar escrivint al diari en els anys més pesats. Hi vaig acudir pel seu record, pel seu sentit de república dels poetes, que ningú més sabia convocar. Per la seua persistència cívica. Hi vaig anar per la seua actitud sincera de formar part d’una comunitat cultural, d’una ciutat que es volia culta, i no sé pas si n’era gaire, de culta.

Potser tot el que cercava a la ciutat només ho encarnava ella, les anelles de relació que ella convocava. Me n’adono ara que ho he perdut.

Una altra cosa és si hem sabut llegir-la, a ella. Potser la seua poesia era més lleugera en la seua expressió que no la voluntat tossuda de romandre, de ser, de tornar a ser, malgrat l’aridesa de l’entorn.

L’enigma de Rosa Fabregat venia d’aquest fons vital, d’aigua fresca i transparent, que la poesia seua expressava amb formes separades de les modes universitàries, de la poesia de l’experiència, per exemple.

La seua poesia, per força havia de ser diferent: no venia de la universitat, com la majoria de nosaltres, que teníem l’escalfor de les aules universitàries. El desarrelament entrava en l’examen. La doble vida, també. La deu de la seua poesia era religiosa, de la religiositat de Joan XXIII, d’aquella breu primavera de l’església.

Com havia de quadrar la seua claredat evangèlica amb aquella vivència de Baudelaire, fosca i marginal!

A partir del 2001 vingué a viure a Lleida. Què hi cercava? Potser raons d’ordre pràctic. La ciutat, malgrat tot, és prou còmoda, avorrida però còmoda i bella. La vida cultural, tingués el valor que tingués, li va servir de vida comunitària, amb un fervor i una devoció franciscana.

Ara l’hem llegit pels seus llocs: el carrer Major, el Roser, la Banqueta, la arel·la del Liceu Escolar, el riu Segre, l’estació d’autobusos, el carrer del Correu Vell, mirant-los d’una altra manera, amb la mirada de qui ha perdut el paradís.

Crèdula i amerada d’esperit fraternal, ella va viure l’esperit comunitari de la poesia, del dir en estat de gràcia la bellesa rara de la vida. I per això l’enyorem.