Marta Orriols: “M’he adonat que la por és un altre motor i, en el fons, no és un sentiment dolent”

Llicenciada en Història de l’Art, Marta Orriols (Sabadell, 1975) va debutar com a escriptora amb un recull de contes titulat Anatomia de les distàncies curtes (2016) i va continuar el seu camí literari amb Aprendre a parlar amb les plantes (2018, Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any), Dolça Introducció al Caos (2020) i La possibilitat de dir-ne casa (2023), rebent elogis tant del públic com de la crítica. Recentment, ha publicat A l’altra banda de la por, en què explora temes com l’amor, els fills, la soledat o les renúncies, i traça una reflexió sobre el pes del at, i en qui ens convertim mentre busquem el nostre lloc al món.

En A l’altra banda de la por, Orriols reflexiona sobre el pas del temps i diverses experiències vitals mitjançant la Joana, una dona d’uns 50 anys amb dos fills, separada del seu marit i responsable de la conservació i restauració de les obres del Museu d’Art Nacional de Catalunya (MNAC). El món interior ben preservat de l’equipament cultural contrasta amb un món exterior que s’esfondra, fet que permet a l’escriptora evidenciar “l’excés de soroll” a què estem exposats des que ens llevem i com això pot incrementar les nostres pors i afectar-nos en les decisions personals.

És el seu cinquè llibre. Com ha estat el procés d’elaboració?

La diferència amb la resta és que aquest cop no tenia la història pensada. Un dia d’estiu sortia del MNAC a Barcelona pensant que dins s’hi preservaven obres d’art antiquíssimes mentre que a fora feia una calor horrorosa, amb restriccions d’aigua i un petit incendi a Montjuïc. Tenia aquella sensació que dins del museu el món es preservava mentre a l’exterior s’esfondrava, i va ser l’espurna perquè pensés: he d’escriure alguna cosa sobre això. Tot i que no sabia de què aniria, em vaig començar a sentir molt a gust amb la protagonista. La Joana no soc jo, però s’assembla molt a mi en com ens afecta tot aquest soroll extern. Així, la història se’m va omplir de pors, tot i que no era la intenció inicial.

Aquest joc entre l’espai interior, com el museu, i l’exterior que comenta és present al llarg de la novel·la. Com l’ajuda a articular el seu relat?

Aquest contrast facilita mostrar aquest soroll extern, que és molt contemporani no només pels successos que tenen lloc sinó per la manera que tenim de rebre’ls. Des que ens llevem fins que anem a dormir tenim un excés d’informació brutal. A vegades, ens arriben notícies a través de l’opinió de persones que no són ni periodistes professionals. Hi ha un excés de soroll o almenys és la sensació que tinc. Necessitava una novel·la per posar damunt la taula fins a quin punt tot això acaba trasant les nostres decisions personals. En aquest sentit, el món del museu és com un parèntesi perquè en entrar-hi a una cosa molt xula amb el temps, que és aquest diàleg entre el at, el present i el futur. Això m’encaixava molt bé per al moment vital de la protagonista en què també busca quin és el seu lloc en el present, però alhora fa l’exercici de mirar endarrere i pensar en el seu futur.

Sortia del MNAC quan va sorgir-li l’espurna per escriure el llibre i suposo que va acabar ant-hi força hores dins...

Sí. Vaig tenir claríssim que m’inspiraria en el MNAC. A més, tinc un lligam personal bonic amb aquest museu perquè vaig fer història de l’art i hi havia fet unes pràctiques universitàries. Em vaig documentar amb la Carme Ramells, que és la cap d’àrea de conservació i restauració preventiva. Va ser supergenerosa perquè em va ensenyar llocs de l’equipament on normalment no s’accedeix. En comptes de preguntar-li per coses tècniques li consultava què la feia vibrar més en la seva feina, i ella sola em regalava escenes. Per exemple, hi ha una escena de la novel·la sobre la feina de correu, que consisteix a acompanyar l’obra d’art des que surt de l’equipament fins que acaba instal·lada en alguna exposició.

El llibre comença amb un to de thriller i, tot i que es va diluint, sempre hi ha moments que ens impedeixen abaixar la guàrdia...

M’agrada posar aquest to inquietant, que és molt lleu, però sempre hi és en una ciutat com Barcelona. Imagino que a Lleida a igual. Quan obres el diari per veure què ha at gairebé sempre hi ha successos com conflictes i crims, entre altres, i sempre em sorprèn moltíssim que tot això i mentre fem la nostra vida amb normalitat. Al final és un llibre que parla molt de les pors i volia introduir puntualment aquest punt d’inquietud, que acompanya la Joana com ens pot acompanyar també a nosaltres, no? Un exemple és quan tornem cap a casa amb la foscor de la nit, i tot el que has escoltat al llarg del dia et suma encara més pors.

El llibre explora diverses experiències vitals, cadascuna de les quals té coses positives i negatives. L’exemple que considero més evident és la maternitat, que ens ofereix un episodi feliç amb la filla acabada de néixer de la Clara i ens n’ofereix un altre d’angoixant quan la Joana creu que li ha pogut ar alguna cosa al seu fill perquè no li contesta al mòbil. Però també tenim un altre exemple en l’amor, en què se’ns parla de dos relacions de la Joana: la petició de divorci del seu exmarit, i la del Mateu, que va ser efímera però molt idíl·lica al Japó. Per tant, creu que experiències vitals, com la maternitat o l’amor, poden situar-se tant a una banda com a l’altra de la por?

Que bona, aquesta pregunta. Sí, segur. Jo crec que l’amor, tant el maternal com el de parella, és un motor vital per a tots nosaltres. I m’he adonat que la por és un altre motor que, en el fons, no és un sentiment dolent, ja que ens alerta dels perills i ens ajuda a sobreviure. El que a és que aquesta por augmentada i compartir-ho tot en una societat de la por com la que vivim ens fa més vulnerables i manipulables. Segons com ho enfoquis, l’amor de parella o el maternal els pots viure amb molta felicitat, però són inapel·lables: sempre hi ha un punt de patiment.

Al llarg del llibre la Joana s’alimenta sovint dels seus records...

Dona molta importància al at, però considero que no en excés. Tot el que portem viscut a les espatlles forma part de la nostra vida i ens afecta d’una manera o altra. Ella té en el at els seus pares, que ja no hi són. I aquest record i aquest sentir-se òrfena sent una adulta crec que és important, ja que no se’n parla prou o gens del fet que un adult que ha perdut els pares continua sent un fill sense pares. O aquest marit de qui s’ha separat, que hi és i hi manté una bona relació, però amb el qual ja no forma un conjunt. Per tant, el at té un pes important, però s’adona que no pot quedar-s’hi enganxada. Hi ha una nostàlgia que no és dolenta perquè més aviat és transformadora. Es tracta de mirar tot el que has viscut i analitzar com et pot afectar d’ara endavant. No és que pensi que qualsevol temps anterior va ser millor que l’actual. A la novel·la es busca que el personatge s’adoni que el realment important és el present i que la vida és ara. I per al futur, evidentment, s’han de projectar coses i somnis, però a vegades mirem endarrere i endavant tants cops que ens oblidem del dia a dia.

Suposo que també busca que el lector s’adoni d’això que explica.

Mentre escrivia em vaig adonar que estava fent una reflexió sobre el temps i la rapidesa amb què se’n va mentre estem projectant el futur. Si miro els últims deu anys, recordo poques coses i, en canvi, ha at molt de temps. Arrela’t més al present i tingues més consciència del que estàs fent ara perquè les coses ja vindran.

La Joana s’adona precisament d’això quan troba la llibreta del seu fill...

El seu fill escriu a la llibreta sobre aquest efecte psicològic verídic que els astronautes tenen quan estan lluny del planeta Terra i en observar-lo senten que ens hem de mirar les coses d’una altra manera, que hi ha una relació amb la humanitat molt diferent, etc. De la mateixa manera, a la Joana li canvia la perspectiva a l’hora de mirar la vida. És una petita revelació de tot això que comentàvem. És una cosa superlleu i superintuitiva, però a mi m’agraden aquests petits gestos que ens poden ar a tots. Ella mateixa ho diu: això segurament no ho podré sostenir al llarg del temps, però per ara em serveix.

Considera que l’escriptura d’aquest llibre li ha servit per a alguna faceta personal de la seva vida?

Crec que mai faig servir l’escriptura com a una eina catàrtica, però sí com una manera de reflexionar. Aquesta és una novel·la molt serena i tranquil·la, que requereix paciència per part del lector perquè van ant cosetes, però hi ha molta reflexió. El fet és que m’he adonat que necessitava aturar aquest soroll de fora i aquest ritme trepidant amb què va tot i pensar les coses en veu alta, fent una reflexió sobre la vida molt en general.

Parlem dels detalls. Quina importància tenen per a vostè a l’hora d’escriure?

Tota. Si fos una càmera faria un primeríssim pla i, a partir d’aquí, començaria a elevar-me una mica sobre l’escena. M’agraden molt els detalls, sobretot els petits, perquè crec que tenen molt a veure amb la quotidianitat. I per a mi, el llenguatge quotidià en la literatura és una font inesgotable. M’encanta.

Hi ha moments determinats en què el narrador s’adreça directament al lector. És el primer cop que implementa aquest recurs narratiu. Per què? Li demanava la història?

No ho havia fet mai. Va sorgir-me espontàniament en una ocasió mentre escrivia i, després, em vaig adonar que no ho tornava a fer servir. Però tenia un punt que m’agradava i vaig pensar que podia ser una mena d’agraïment als lectors com dient-los: us estic acompanyant al llarg de la lectura. I vaig fer servir aquest recurs en tres o quatre ocasions més. Aquest és el meu cinquè llibre i encara em sorprèn quan es continuen venent o la gent espera una nova publicació.

En aquest sentit, el llibre té un apartat d’agraïments en què dona gràcies als seus fills “per conviure amb una mare-escriptora i tot el que això comporta”. Què comporta?

(Somriu) És molt complicat. Jo crec que per escriure has de viure molt. T’han de ar moltes coses o conèixer molta gent per omplir-te de les seves vivències. Al final jo soc una mare sola que viu amb dos fills, que ja són grans i s’espavilen sols, però així i tot hi has de ser. I costa de combinar-ho tot plegat. Ho intentes quadrar tot com qualsevol altra professió. Suposo que em surten aquestes novel·les quotidianes perquè la meva vida acaba sent absolutament quotidiana.

Suposo que ha pogut visitar Lleida o algun altre punt de la demarcació al llarg de la seva vida. Creu que podria ser una font d’inspiració o l’escenari per algun dels seus pròxims llibres?

A mi m’agraden molt les ciutats perquè tendeixo a elaborar històries en què poso els personatges contra les cordes. Sempre que he fet històries han tingut lloc en ciutats, per la qual cosa Lleida podria ser perfectament un escenari (somriu).