Trens, insomni i cendra

Segona Perifèria edita en català Somnis de trens, novel·la no gaire extensa de Dennis Johnson ja traduïda en 2015 al castellà per Random House, que és quan la vaig llegir. Ara ho he tornat a fer, però en la nostra llengua, perquè al seu moment em va agradar força (i perquè tampoc no hi ha hagut manera de trobar per casa aquell llibret).

Nascut a Múnic en 1949, fill d’un agent de la CIA, l’autor viu de jove per aquesta raó a les Filipines i al Japó, i morirà a Califòrnia el 2017, havent sigut alumne de la universitat d’Iowa i de la seva acreditada escola d’escriptura, on rebria classes del gran Raymond Carver, que li havia d’encomanar el gust –i la tècnica– pels short cuts o relats breus, gènere literari que compaginaria al llarg de la seva carrera amb la poesia, la dramatúrgia i la novel·lística.

Somnis de trens, un títol que ja d’entrada deixa entreveure un rerefons estilístic i argumental una mica oníric, tot i el realisme de la trama, per bé que presentada amb un cert desordre cronològic, d’efectes hipnòtics i desconcertants, però que acaba generant addicció al lector ben disposat i receptiu, narra en tercera persona la vida quasi sencera d’un home qualsevol, Robert Grainier, que arriba al món a finals del segle XIX i l’abandona en 1968, habitant d’una d’aquelles regions gèlides, boscoses, despoblades i remotes del nord-oest estatunidenc aleshores encara mig salvatge, on de primer treballa en el traçat del ferrocarril, més tard talant arbres i els últims anys de traginer.

Una trajectòria vital anodina i anònima, en què dominen la pena, la soledat, la misantropia i el silenci, marcada per dos episodis crucials: el linxament d’un jornaler ferroviari xinès acusat de robar i l’incendi forestal que suposarà la mort de la seva dona, Gladys, i l’única filla que tenien, Kate, al cremar-se la cabana on estaven dormint. La mateixa des de la qual “moltes nits sentien el tren de la Spokane International anant cap al nord, quan ava per Meadow Creek dues milles més enllà, a la vall”. En comptes de fugir de l’escenari de la tragèdia, l’afligit protagonista reconstrueix entremig de les cendres la caseta de troncs i s’hi queda per sempre, fidel al record d’una felicitat tan efímera, portant dol perpetu per les absents, lluny de la civilització i acompanyat només pels llops que udolen a la lluna, aparentment tan tristos com ell.