La temporada del Lleida: del somni de l'ascens al malson econòmic, les baralles i la possible cessió

La temporada 2024-2025 ha estat una muntanya russa d'emocions per als aficionats del Lleida -enguany Lleida CF- culminant amb una realitat devastadora que pocs imaginaven que pogués ar. 

Amb una plantilla renovada, un projecte ambiciós i una afició fidel que va respondre massivament en la campanya d’abonaments —superant els 3.000 socis a l’inici de temporada—, tot indicava que el club volia mirar cap amunt, a Primera RFEF. Tanmateix, el que havia de ser una temporada d’ascens es va convertir en un malson que va culminar amb una crisi institucional, problemes greus de tresoreria i impagaments, baralla amb la Paeria per l'ús del Camp d’Esports i un inici de desconnexió amb la massa social.

Un estiu d’esperança

El projecte es va iniciar amb optimisme sota la direcció de l'entrenador Marc García, de 34 anys, qui arribava al capdavant d'un equip amb 15 fitxatges nous i només set jugadors de la temporada anterior. El tècnic valencià es va presentar l'estiu at amb gran il·lusió i mostrant la seva convicció: "Soc molt conscient de la grandesa i magnitud del club en aquesta categoria. Estic convençut que estic preparat i que soc la persona ideal per liderar aquest projecte". 

El president, Luis Pereira, es mostrava convençut que “aquest any l’equip estaria en la lluita fins al final”. i l'afició, amb ganes de recuperar la il·lusió perduda en temporades anteriors, va respondre amb entusiasme: 3.000 abonats a pocs dies de començar la temporada. 

La renovació anava més enllà de la plantilla i el cos tècnic, arribant fins i tot al canvi de denominació del club, que deixava enrere definitivament el nom d'Esportiu per retornar a les arrels del Club de Futbol. Aquesta transformació buscava esborrar els mals records d'una temporada anterior que havia començat prometent però s'havia esvaït en una mala segona volta.

La plantilla va ser completament remodelada, especialment en la davantera, on Guillem Naranjo, provinent del Saragossa, semblava destinat a ser el nou referent golejador, acompanyat pel lleidatà Adri Gené, que tornava al club per liderar un atac on també buscaven el seu espai Diego Iglesias, Fran Pérez i Unai Garcia.

Un inici irregular i desconcertant

El mes de setembre va portar els primers símptomes d’irregularitat. L’empat a zero en el primer partit de lliga, a Eivissa, podia presagiar el que vindria, encara que encara no ho sabia ningú. 

Durant els mesos de setembre i octubre, en nou jornades, l’equip va aconseguir quatre victòries, tres empats i dos derrotes. Aquest balanç va generar cert nerviosisme entre els aficionats i va fer saltar les primeres alarmes. El tècnic Marc García va veure com els dubtes començaven a flotar sobre la seua figura.

Al desembre, el Lleida CF acumulava tants empats com victòries (7) , un fet que minava la confiança de l’afició i feia evidents algunes mancances de l’equip, tant defensives com ofensives. Al desembre el club (que havia sigut líder algunes jornades), començava a trontollar al límit del play-off d'ascens. 

Canvi de rumb a la banqueta

Amb l’arribada de l’any nou, la situació no va millorar. L'equip no es va reforçar al mercat d’hivern, i l'equip va deixar de guanyar al Camp d'Esports. De fet, de la jornada 17 (meitat) a la 34 (última) l'equip només va poder sumar dues victòries més. I, el més preocupant, en tot el 2025 el Lleida ha estat incapaç d’aconseguir una sola victòria a casa.

L'empat a casa a zero contra l'Elx Il·licità del 2 de març va ser la gota que va fer vessar el got, i a principis de març, la directiva va destituir Marc García. L’escollit per agafar les regnes va ser Íñigo Idiakez, tècnic basc amb experiència al futbol formatiu del País Basc i que havia at per banquetes de la Primera RFEF.

Tot i l’efecte moral inicial del canvi, els resultats no van acompanyar. Idiakez va intentar implantar un joc més vertical, però els mals hàbits de l’equip i la falta de confiança acumulada van dificultar la reacció. De fet, la primera victòria de l'etapa Idiakez va arribar cinc jornades més tard. 

El Lleida va acabar 13è de la classificació, al límit del play-out de permanència. Va ser el rei dels empats, amb 18. Només va aconseguir 9 victòries i va tenir 7 derrotes. En l'apartat golejador, i malgrat els esforços en fitxatges d'atac, el Lleida només va aconseguir marcar 38 gols, una xifra lluny dels 60 de l'Europa o dels 64 del Sant Andreu. 

El malson fora del camp

El veritable terratrèmol, però, no es va produir a la gespa, sinó als despatxos. A l'abril SEGRE va explicar que el club mantenia impagaments amb la plantilla des de principis l'any. Això va fer aflorar penúries de jugadors, que havien de sobreviure compartint pisos i vivint d'ajudes familiars. L'equip es va quedar, a les últimes jornades, sense fisioterapeuta, i van viatjar al darrer partit, a les balears, gairebé de miracle. 

Tot això mentre seguia la crisi institucional entre el club, el seu president Luis Pereira i l'ajuntament de Lleida per la cessió del Camp d'Esports. A grans trets, la Paeria volia recuperar les instal·lacions municipals i oferir al Lleida CF una cessió a quatre anys, però amb la possibilitat de compartir el camp municipal. Això va portar a una manifestació de seguidors i plantilla a les portes de l'ajuntament, per demanar solucions i exigir responsabilitats. L’ambient es va tornar tòxic, i fins i tot es van començar a sentir veus que posaven en dubte la viabilitat del club més enllà de la temporada.

El drama de l'estafa milionària

A finals d'abril, Luis Pereira, president de l'entitat, va denunciar públicament haver estat víctima d'una estafa milionària que havia minvat significativament la seva capacitat financera. Segons va explicar a través de les xarxes socials i va recollir SEGRE, davant les dificultats econòmiques i "l'apropiació indeguda per part de la RFEF", es va veure obligat a buscar noves fonts de finançament.

"Vaig sol·licitar el concurs d'un intermediari financer per obtenir el capital suficient", va detallar Pereira, qui assegura que aquest procés va culminar en una estafa que va incloure "amenaces, xantatge i temptativa d'extorsió" amb "oferiment de servei de màfia a domicili". Aquesta situació, segons el president, li ha ocasionat greus perjudicis tant econòmics com personals.

El 14 de febrer, el club va signar un contracte amb una societat alemanya vinculada a un inversor de Dubai. No obstant això, la transferència econòmica promesa mai va arribar a materialitzar-se i, segons Pereira, va comprovar que el justificant de transferència presentat era "suposadament fals".

El compte enrere per a la supervivència

El desenllaç esportiu de la temporada ha estat el menys important. L'última jornada va concloure amb una derrota per 3-1 al camp de l'Andratx, un resultat intranscendent que exemplifica els problemes que ha anat patint l'entitat al llarg dels darrers mesos.

Ara, el club es troba en una carrera contrarellotge per evitar la desaparició. El seu adjunt a la presidència Marc Torres va anunciar l'inici d'un concurs de creditors, i pocs dies després Xavier Madrona avançava que el club està a prop de tancar en els propers dies la cessió de la seua gestió del club a un grup inversor català, la qual cosa, si es concreta, garantiria la supervivència de l’entitat blava. 

Abans hi haurà una auditoria completa, que situarà el deute en 4,8 milions d'euros, xifra en la qual s’inclouen els 1,8 milions d’euros que es deuen a l’Agència Tributària i els 2,3 milions a la Seguretat Social, a més dels 250.000 euros que es deuen a la plantilla i els diners aportats pel president Luis Pereira.