Nou mapa de fosses d’Aragó: exposa la brutalitat que revoltats, republicans i llibertaris van desencadenar a la rereguarda

El pitjor producte del feixisme és l’antifeixisme”, va dir algú tan crític amb el nazisme com Thomas Mann, malgrat que hi ha qui atribueix la frase a Pier Paolo Pasolini, que ho va ser amb el comunisme i amb el capitalisme, dos enrenous conceptuals que encaixen sense rascades en l’esquema de l’escriptor alemany. Dels efectes devastadors dels tres i del xoc amb els seus negatius hi ha empremtes especialment cruentes a la Franja, on la Guerra Civil va seguir un guió que no es va donar a cap altra zona de l’Estat: terra de ningú primer, país llibertari després i escena central de la guerra dins de la guerra més tard; i tot, abans de ar a ser front de guerra i terra ocupada.

L’última actualització del mapa de fosses del Govern d’Aragó, a la qual ha tingut accés SEGRE, revela com aquesta successió de marcs es va desenvolupar en paral·lel a una violència de dimensions descomunals que va convertir les successives rereguardes en un infern per a una part de la població civil: les fitxes revelen l’existència d’una trentena de matances sense cap tipus de control judicial perpetrades pels lleials a la República i els llibertaris (19) en la primera fase de la guerra i pels revoltats (12) així que anaven ocupant poblacions.

En aquesta llista ocupen un lloc destacat els pous de Ventafarines, a Tamarit de Llitera, que emergeixen com un paradigma de la violència de magnitud similar a les del barranc de la Bartolina de Calatayud o els pous de Caudé de Terol. Aquest paratge, senyalitzat amb un pou, exemplifica també la diferència de tracte que històricament van rebre les restes de les víctimes en funció del botxí.

“Es desconeix el nombre exacte de víctimes (...), si bé sembla versemblant la versió que (...) podrien superar els dos centenars”, indica la documentació sobre la fossa de les víctimes afins als revoltats. “El 1939, després de la Guerra, van ser recuperats un total de 90 cossos que es van guardar en 30 caixes i van ser dipositats en un mausoleu al Turó del Sagrat Cor”, afegeix. Docs més van ser traslladats a Cuelgamuros el 1960.

De l’altra fossa, en la qual “descansaven els cossos de diverses desenes de persones (...) assassinades pels revoltats”, hi ha menys dades. Se sap que “després de la Guerra els cossos van ser recuperats i traslladat a les seues localitats d’origen, als cementiris de les quals no es pot trobar el menor rastre ni de la seua existència ni de les circumstàncies de la seua mort” tot i que “altres informants” situen aquestes restes a Cuelgamuros.

Les xifres resulten eloqüents. Onze de les 19 fosses (58%) amb víctimes afins als revoltats han estat exhumades, sis (31,5%) han estat objecte de dignificació i només dos (10,5%) encara no disposen d’intervenció. Al contrari, les exhumacions només arriben a sis de les tretze (46%) amb víctimes afins a la República o a les col·lectivitzacions, i tres van ser obertes per traslladar cadàvers a Cuelgamuros sense avisar les famílies; tres (23%) no han at de la dignificació, i tot apunta que no superaran aquella fase ja que el motiu és en l’existència de construccions a sobre, i quatre (31%) segueixen pendents d’intervenció.

Les exhumacions per omplir els nínxols de Cuelgamuros es van prolongar fins a l’any 1960, amb els últims episodis el febrer i el juny d’aquell any a Tamarit i a Fraga, respectivament.

La llista de fosses, que n’inclou algunes de combatents del Front de l’Ebre a Fraga i a Mequinensa i que ressenya la dels morts en el bombardeig que l’aviació dels revoltats va descarregar sobre Candasnos al migdia de l’any nou del 1938, ofereix una altra dada poc coneguda i menys estudiada a la zona com és l’activitat dels maquis, que va suposar la prolongació dels enfrontaments armats fins a dotze anys després de l’inici de la Guerra Civil.

La seua última aparició a la zona es documenta el 7 de desembre del 1948, quan Narciso Vilellas López moria en un tiroteig amb la Guàrdia Civil a la partida de Santa Ana de Binèfar. Està enterrat en una fossa, dignificada però sense exhumar, del cementiri de Sant Esteve.

Uns mesos abans, a l’abril, una partida de guerrillers matava set veïns de Valldellou. Dos d’ells morien aquell mes en un tiroteig amb la Guàrdia Civil i poc abans, al gener, ho feia un altre, en aquest cas després de rebre un tret a l’esquena.

La documentació ressenya tres episodis més: els sis maquis morts a Esplucs (5) i Saidí (1) l’11 de novembre del 1944, els dos que queien dos dies abans a la pedania fragatina de Miralsot i el comandant Ramón, el cap de la 468 Brigada dels guerrillers, l’encarregada de prendre Benavarri, el qual la Guàrdia Civil sorprenia el 12 d’aquell mes quan sopava a casa de l’alcalde de Calladrons.