L'altre negoci de la campanya fruitera: llits de temporada a 150 €/mes

Algú està fent un bon negoci a compte de l’afluència de treballadors de temporada sense allotjament al Baix Cinca i, especialment, a la seua capital, Fraga, on un llit en una casa antiga del casc antic, sovint infrahabitatge, cotitza entre 100 i 150 euros mensuals.

“Qui pot, ho paga; i qui no, ha de dormir al carrer o buscar-se la vida per dormir a cobert”, coincideixen els membres d’un grup de migrants que busquen feina de temporada, tots d’origen africà, alguns amb papers i d’altres no, al costat de l’estació d’autobusos de Fraga, un punt habitual d’estada durant el dia per als que busquen feina.

Es tracta, en tots els casos, de contractes informals, verbals i sense cap tipus de registre oficial, que permeten als amos de les cases eludir la tributació per aquests ingressos. “Ningú no firma cap paper”, anoten.

“Això continua així, no ha canviat res o, en tot cas, va a més. Algú està fent un bon negoci amb l’infrahabitatge”, expliquen fonts veïnals de Fraga. “Aquí es lloga un llit o un matalàs, i en la majoria de les cases que es lloguen no hi ha aigua ni llum”, afegeixen. En alguna d’aquestes cases dormen més de vint persones.

L’afluència de temporers al Baix Cinca durant la campanya d’aclarida i recol·lecció de la fruita no arriba a les 4.000 persones. Segons les dades de la Seguretat Social i l’Iaest (Institut Aragonès d’Estadística), la diferència d’empleats al camp entre el març (mes de treball i ocupació normal) i el juliol (punta de recollida de la fruita) de l’any at va ser de 3.844, una forquilla que va ser de 3.809 el 2023 i que un any abans, després de les gelades i la pedra del 2022, va ser de només 1.740.

La majoria d’aquests temporers s’allotgen als espais que els faciliten els ocupadors, que el conveni del camp habilita per descomptar fins a un 10% del salari per l’allotjament i un 20% per la manutenció. Aquestes rebaixes s’apliquen sobre uns mínims de 35,44 €/dia i de 9,02 €/hora, més 15,79 € per hora extraordinària (18,04 € si és en festiu), bruts en tots els casos. La jornada habitual és de 54 hores setmanals, nou de diàries de dilluns a dissabte.

Tanmateix, ni tots els patrons no ofereixen allotjament als treballadors que no resideixen a la seua localitat ni tots els migrants poden accedir als albergs públics. Això crea una borsa de població flotant sense sostre que dona peu al negoci de l’arrendament dels infrahabitatges i que aquest any, amb menys demanda de mà d’obra en àrees com el Baix Segre, es dona per fet que serà més gran.

“Lloguen cases que són buides tot l’any. I hi ha compravendes cada any”, indiquen les fonts veïnals consultades.

Segons l’INE (Institut Nacional d’Estadística), a Fraga hi ha un parc de 1.056 habitatges buits i 1.141 més amb un consum elèctric que no arriba a un terç de l’habitual. Entre les dos sumen més de la quarta part de les cases de la ciutat.

“Estem vivint malament. Molta gent no té feina. Els que sí que estem treballant els ajudem per menjar”, explica un altre dels africans. “El llit val 100 o 150 €. Si pagues, et quedes”, afegeix.

“El problema és que els que no tenen papers dormen al carrer”

“El problema és que els que no tenen papers dormen al carrer”, explica el Mohamed, un marroquí de Sevilla i documentat que s’allotja per uns dies a l’Espai Clara Campoamor, el complex de mòduls prefabricats que gestiona a Fraga l’ajuntament, la comarca del Baix Cinca i Càritas de Barbastre-Montsó i que permet ar-hi fins a deu dies als qui busquen feina de temporada i als ocupats que no tenen allotjament. L’espai acull onze usuaris, segons van explicar fonts del consistori de Fraga, malgrat que també ofereix a la tarda servei de dutxa a altres temporers que no dormen a les casetes, que sumen capacitat per allotjar quaranta persones i disposen de cuina, nevera i rentadora. L’equipament roman tancat des de les 7.30 hores fins a les 17.30, l’horari en el qual se suposa que els usuaris estan treballant o buscant feina. Tanmateix, això dona lloc a una situació paradoxal com és l’acampada de gairebé una desena d’ells a l’exterior d’una nau industrial abandonada dels voltants. “Alguns venen a dinar i a la tarda tornen a treballar”, indica el Mohamed, que insisteix en les tres peticions que amb més insistència planteja el col·lectiu dels temporers: “Necessitem roba i menjar. I cursos per aprendre un ofici.” El Mohamed, com el seu compatriota Ismail, disposa d’un automòbil. “Hi caben set persones a la furgoneta, tinc set places per portar la gent a la feina”, anota el segon. Un vehicle, o la possibilitat de traslladar altres treballadors, ofereix cert avantatge a l’hora de demanar ocupació, per molt que el conveni del camp obligui els empresaris a facilitar (a càrrec seu) el transport de la plantilla als camps. El Mohamed i el Kamal recullen llenya per encendre el foc amb què cuinaran el menjar, un guisat a base de patates, en una olla de pressió. Un altre Mohamed, un nom la repetició del qual evoca l’ancestral tendència a la por que encomana a l’estranger en situacions de desemparament, porta 25 anys a l’Estat. “Busco feina”, diu. El Yousef, que en porta deu a Almeria, ha pogut trobar feina per a dos dies. És, fins ara, dels que més.