El mural perdut d’en Galí
L’escola, amb el mural de sc Galí al frontó central, en una fotografia de l’any 1929.
Amb la posada en funcionament del Canal d’Aragó i Catalunya, Almacelles esdevingué una de les viles més dinàmiques i puixants del Segrià durant el primer terç del segle XX. Un dels problemes amb els quals es va haver de fer front fou la necessitat d’hostatjar una població escolar creixent que no cabia enlloc. D’entre les opcions que van reeixir fou la de fer una nova escola per a noies sobre els terrenys guanyats a l’antiga Bassa Dolenta dessecada uns anys abans. Per a l’edifici escolar s’escollí els arquitectes noucentistes Raimon Duran i Reynals i Joan Rubió i Bellver. El primer era un jove arquitecte enamorat de Florència i de Brunelleschi. De fet, s’encarregà de molts dels edificis centrals de l’Exposició Universal de Barcelona de 1929, com el Palau de les Arts Gràfiques o el vestíbul de l’Estació de França. El segon arquitecte fou deixeble i col·laborador directe d’Antoni Gaudí. Tot i que les seves primeres obres s’emmarcarien dins del modernisme més clàssic, a mesura que avançà els primers anys del segle XX es va anar decantant per un estil més sobri i més proper al noucentisme amb alguns tocs de modernisme, com l’ús de l’arc parabòlics, el maó massís com a element ornamental o la inclusió de ceràmica en la façana. Amb aquests antecedents, el disseny de l’escola graduada de noies es va concebre com dos cossos diferenciats, units per un templet clàssic central que funcionava a mode d’atri amb una porxada sustentada per pilars al dessota. Una sanefa escacada de ceràmica blava i blanca seria l’únic punt de color a un edifici enlluernadorament blanc. El projecte quedà redactat el 1926, el 1927 s’iniciaren les obres i el 1929 es va obrir com a escola graduada de noies.
Tanmateix, aquell illot blanc enmig d’una esplanada de terra aspra i erma no va acabar d’agradar a en Joan Rubió, qui va fer ús –segurament– de les arts del seu pintor de capçalera i col·laborador en molts dels edificis que s’estaven bastint en la Barcelona dels anys vint i que tant bé coneixia, especialment els de l’Exposició Universal de 1929 i alguns de projectats en la nova Via Laietana. Parlem d’en sc Galí, el gran pintor i muralista. En sc Galí va estudiar a la Llotja i fou deixeble en la tècnica de l’aiguafort d’Alexandre de Riquer, qui l’introduiria al Cercle Artístic de Sant Lluc, d’on formaven part Antoni Gaudí i Joan Rubió i Bellver, entre d’altres. El seu nomenament com a director de l’Escola Superior dels Bells Oficis i de l’Escola Tècnica d’Oficis d’Art, ambdues institucions auspiciades per la Mancomunitat de Catalunya, presidida per Enric Prat de la Riba, amic d’en Rubió i Bellver, faran que la col·laboració mútua entre arquitecte i pintor s’estrenyi cada cop més. Amb la dictadura de Primo de Rivera i la dissolució d’aquestes escoles, en Galí es dedicarà a pintar murals de gran transcendència en edificis de gran format, com ara la cúpula central del Palau Nacional o els frescos de l’edifici de Correus i Telègrafs de la Via Laietana. Amb l’arribada de la República se’l nomena Director General de Belles Arts i serà l’encarregat de refugiar més de tres mil obres d’art provinents del Museo del Prado a Suïssa durant la Guerra Civil. Sigui com sigui, en Joan Rubió i Bellver, molt probablement aprofità l’estada d’en Galí a Lleida –on se li havien encomanat els frescos del presbiteri de la Catedral Nova– per demanar-li que pintés un mural sobre el frontó central de l’escola de noies d’Almacelles i li donés un toc de color i de personalitat a l’edifici.
D’aquell mural atribuït a sc Galí només ens resta una antiga fotografia datada l’any 1929. S’aprecia el motiu escollit: una al·legoria a Minerva, deessa de la saviesa i de les arts. Segons alguns testimonis la pintura era presidida per una bella jove vestida amb túnica que sostenia una llança, enmig d’uns arbres fruiters plens de pomes i taronges. El missatge de cultivar l’ànima s’associava, sovint, a cultivar una terra fèrtil, en la qual tot aquell que s’enriquia amb nous coneixements a la llarga n’obtenia els fruits. Malauradament, amb la victòria dels sollevats en la Guerra Civil i els canvis en la pedagogia i en l’ensenyament, s’ordenà d’immediat l’eliminació d’aquell mural de la façana. L’any 2024, amb motiu d’uns treballs de reparació, el restaurador Ramon Solé va fer unes cales per comprovar si sota les capes de pintura s’amagava quelcom d’aquell preciós mural desaparegut. Malauradament, el llenç de mur fou repicat a consciència i, posteriorment, arrebossat amb morter de ciment. No en quedà res. Caldria doncs, aprofitar l’avinentesa d’aquesta troballa, per restablir aquell mural que durant uns anys va aportar personalitat a l’escola graduada de noies i que, per aquelles coses de la història, qui va arribar després va decidir esborrar-lo per sempre més, deixant òrfena la memòria col·lectiva de tants i tants infants que van ar per les seves aules. Crec que seria un acte de desgreuge tornar a gaudir del missatge d’aquella pintura amb la qual en sc Galí va voler obsequiar-nos a tots plegats.
