El Frontón, cor del lleure de Lleida
Encara que va ser projectat des d’abans de la Guerra Civil, va obrir portes el març de 1943 || Durant dos dècades el local va ser el centre preferit d’activitats lúdiques i esportives
Vista general del Frontó ubicat a General Mola, cantonada amb Calvo Sotelo.
Ara que ha abaixat la persiana el supermercat que l’ocupava estaria bé recordar el que va suposar per a Lleida el denominat Frontón que, durant dos dècades, es va convertir en un dels eixos principals de l’esport i del lleure d’una ciutat encara traumatitzada per la recent Guerra Civil.
Oficialment el Frontón, que ocupava tota l'illa entre l’avinguda General Mola (ara Prat de la Riba) i Calvo Sotelo (Pi i Margall), va ser estrenat el 27 de març de 1943 amb la presència de totes les autoritats locals encapçalades pel Governador Civil i Cap Provincial del Moviment, Juan A. Cremades, que poc després seria substituït en el càrrec per José M. Pardo de Santayana i Suárez.
Els pilotaris fundacionals del recinte lleidatà.
El més curiós és que el Frontó va començar a gestar-se abans de la Guerra Civil amb un encàrrec de la Paeria el seu arquitecte municipal, sc de Paula Morera i Gatell, responsable d’obres tan notables com la Casa Magí Llorens, Casa Melcior, l’antic Escorxador, el Xalet dels Camps Elisis o l’Escola del Treball.
L’obra va tenir un pressupost per sobre dels vint milions de les antigues pessetes. L’estrella del recinte era la pilota basca amb un frontis de pedra que, no de ciment, es va fer popular en poc temps i una veritable invasió de pilotaris bascos van fer d’ell el seu recinte i van propiciar, per exemple, la creació de l’Hotel Lérida, que anys després acolliria la Clínica La Alianza, o el restaurant Casa Vasca, on acudien a dinar i a sopar diàriament.
Un aspecte de les grades del Frontó.
Però a més de les diferents modalitats de la pilota basca, el Frontón, de més de 4.000 metres quadrats, també acollia altres activitats esportives d’incipients esports com el bàsquet, el voleibol, l’hoquei patins o la boxa i la lluita lliure.
Però a més, el recinte oferia ball tots els caps de setmana, amb els Maniáticos del Ritmo, Gran Casino, Blas Wilson o Lluís Rovira com a estrelles principals, que a l’estiu es traslladaven a la terrassa amb il·luminació veneciana, com resava la publicitat de l’època. També comptava amb servei de bar i terrassa i de restaurant.
La seua àmplia capacitat el va fer ideal per a qualsevol tipus d’esdeveniments culturals, especialment les festes de final d’any, amb el cartell de complet i que congregava el millor de Lleida. Després, va arribar la decadència fins el seu tancament definitiu el 1963, reemplaçat per una botiga de mobles.
