Caixmir en suspens

“Després d’una llarga nit de converses amb la mediació dels Estats Units, em complau anunciar que l’Índia i el Pakistan han acordat un alto el foc total i immediat.” L’anunci el va fer dissabte el president dels Estats Units, Donald Trump. Però la pau entre l’Índia i el Pakistan és fràgil. En aquest reportatge s’analitzen les arrels del conflicte.

Després de setmanes d’escalada que apuntaven cap a un conflicte obert entre potències nuclears, l’Índia i el Pakistan han acordat una treva. Anunciada per Donald Trump, la calma tornava a la regió himalaiana dissabte at. “Després d’una llarga nit de converses amb la mediació dels Estats Units, em complau anunciar que l’Índia i el Pakistan han acordat un alto el foc total i immediat”, deia felicitant-se el president dels Estats Units a la seva xarxa social, exhibint un paper mediador. A partir d’aquesta setmana, els caps de les operacions militars d’ambdós països han acordat frenar atacs de qualsevol classe per tal d’obrir diàleg.

La disputa per la totalitat del territori de Caixmir, que ja té més de 70 anys d’història, es reactivà aquest abril amb uns atacs de militants pakistanesos a la ciutat de Pahalgam, al Caixmir hindú, que provocaren la mort de més de 25 civils. L’Índia, que acusà el govern pakistanès de recolzar l’atac, va respondre dimecres at amb el llançament de míssils sobre la zona de Caixmir istrada per Islamabad, al·legant que l’objectiu eren emplaçaments terroristes.

El govern de Modi, que havia de respondre per satisfer les pressions de la seva ciutadania, engegà l’Operació Sindoor el at 7 de maig. Aquesta, que ha deixat més de trenta morts i una quarantena de ferits fou, segons el govern indi, “precisa, acotada i sense la voluntat d’escalar”. El Pakistan, que negà la seva implicació en els atacs de l’abril, ha reclamat que els bombardejos indis han arribat també al Punjab, una província de l’est del país. Així doncs, just abans d’aquest recent cessament del foc, Islamabad prometia represàlies pels atacs.

De fet, el mateix dia de la treva, el Pakistan va aprofitar el breu espai de temps previ per atacar diverses ubicacions militars índies, destruint un nombre important de subministraments bèl·lics, inclosa una part important dels sistemes de defensa de l’exèrcit indi i diversos drons de fabricació israeliana. Nova Delhi, però, assegura la neutralització dels atacs.

Si bé aquesta és la situació actual al voltant de Caixmir, la inestabilitat política deguda a la disputa per la regió té les seves arrels amb la independència de l’Índia de l’imperi britànic el 1947. Durant el període colonial, els britànics havien adoptat el mètode de dividir la població en grups religiosos i ètnics, inclús en elements del sistema d’istració pública. Fou per això que, amb la seva independència, gran part del subcontinent indi quedaria dividit en dos estats: un de majoria hindú –que fou l’Índia– i un de musulmana, que seria el Pakistan. Aquesta divisió, que comportaria el desplaçament de més de quinze milions de persones que es mourien del Pakistan a l’Índia i a l’inrevés, radicalitzaria les diferències entre grups religiosos i l’extremisme trobaria el seu espai amb la voluntat de controlar la població civil que correspongués a l’ètnia en qüestió.

Si bé en aquell moment la situació de Caixmir quedà a l’aire, pocs anys després, quan es va parlar per primer cop de la voluntat de pertinença dels caixmirians, s’encetaria la baralla per la totalitat del territori.

La primera guerra per l’enclavament va acabar amb una suspensió de les hostilitats que va necessitar la intervenció de les Nacions Unides, que el repartiria entre els dos actors. Des de llavors, però, mai cap no s’ha conformat amb una part. Això ha dut a diverses guerres entre el Pakistan i l’Índia, inclosa la de l’any 1971 que donaria lloc a la independència de la regió que avui dia és Bangladesh.

Després de diverses formes de reclam del control total de Caixmir tant per part de Nova Delhi com d’Islamabad, el 2019 es redibuixarien les condicions de la zona. L’Índia revocaria l’article constitucional que donava un estatus especial d’autonomia a Caixmir, per tal que la regió és a estar sota control directe del govern de Modi.

Així doncs, la possibilitat actual dels caixmirians de votar en referèndum a quin estat volen pertànyer ja és molt ínfima. Però ja ho era abans, atès que la resolució de les Nacions Unides del 1948 –que incloïa la possibilitat de la regió de decidir on volien correspondre–, també comportava la condició que les tropes pakistaneses es retiressin abans de la votació, a la qual cosa el Pakistan renuncia.

Per altra banda, la seva decisió unilateral també permet a Nova Delhi oferir facilitats als indis per comprar propietats al territori per tal de decantar la balança demogràfica a favor seu. Alhora, hi té al voltant de 500.000 soldats desplegats que, en moltes ocasions, han estat acusats d’ús excessiu de la força. No hi falten, així mateix, grups insurgents pakistanesos i, per descomptat, el control per part de la Xina d’Aksai Chin, una part important –i també disputada– del territori a l’est de Caixmir.

En aquest context d’alta militarització i tensió sostinguda, la treva recent es presenta com una oportunitat valuosa davant d’un conflicte que sembla interminable. Si bé és cert que l’aturada del foc ha començat amb algunes queixes lleus del seu trencament, potser servirà per establir mecanismes per tal de no engegar una guerra. Hauria de ser una oportunitat perquè el diàleg s’imposi a l’amenaça d’una confrontació entre dues potències nuclears. Tanmateix, massa sovint l’objectiu real és perpetuar el conflicte en comptes de resoldre’l: l’economia política de la guerra tendeix a ser més determinant que la voluntat de construir la pau.