Els últims esquiladors d'ovelles: “Abans en fèiem moltes més, ha baixat molt el cens i moltes explotacions han tancat”

Ara ens acostem a les 25.000 ovelles, però hem arribat a fer-ne moltes més. Ha baixat el cens i moltes explotacions han tancat per falta de relleu, encara que també algunes han crescut”, explica Albert de Casa Perutxo de les Esglésies (Sarroca de Bellera), el cap de l’última quadrilla d’esquiladors que treballa al Pirineu de Lleida.

“Fa més de vint anys que m’hi dedico. Sempre ho he vist a casa. Ho feia el meu oncle i també el meu pare”, recorda.

L’equip el formen quatre persones, els tres esquiladors, equipats amb tisores elèctriques, i l’ajudant que atansa i lliga els animals abans de ser afaitats. “Som una quadrilla estable”, anota. De fet, dos dels esquiladors i el lligador no són ramaders i un dels primers resideix a Navarra, però fa anys que els quatre fan junts la campanya.

“Treballem tots els dies, uns fins al migdia i d’altres fins entrada la tarda segons el nombre d’ovelles”, indica. Comencen abans del 10 de maig i acaben entorn del 20 de juny, a raó de 400 a 600 esquelles diàries. “Treballem al Jussà, al Sobirà, a l’Alta Ribagorça, a Aran i una mica a la Noguera. Ni volem ni podem abastar més”, assenyala. Generen 40 tones de llana.

El 90% dels animals que esquilen són de raça xisqueta, que fa tres dècades estava al caire de l’extinció. Ara el seu cens minva: en queden menys de 30.000 quan fa cinc anys n’hi havia entorn de 60.000 ovelles només al Pallars, una cabanya a què s’afegien 23.000 més a l’Alta Ribagorça i Aran i 27.000 a la Noguera.

Llessui és un exemple d’aquesta minvada de la cabanya ovina al Pirineu. Agustí de Casa Roi, a la paridora del qual esquilava aquest dimecres la quadrilla de Perutxo, porta 63 anys com a pastor. Va començar als 7 ajudant el seu pare. “Per aquí aven cada any quinze ramats de 3.000 ovelles que anaven a les muntanyes d’Isil i a Aran”, recorda. En aquella època, fa mig segle, “a Llessui hi va arribar a haver 30 ramats d’unes cent ovelles cada un. Es feien tres ramats entre tots i tres pastors els pujaven a la muntanya. Ara queden 1.500 ovelles, sis ramats i un pastor”, anota.

Les seues, una mica més de 400 amb una vintena de cabres, van pujar una borda a 1.700 metres d’altura tot just després de ser esquilades. “Les deixo anar, i en dos hores estan allà”, explica. I allà seguiran fins a l’1 de desembre, tret de, si neva fort, les que han parit aquesta primavera i estan criant. No pensa a jubilar-se: “He de sortir, i no cap a baix sinó cap a dalt.”

La llana ha at de ser material de contraban a un costós residu

“La llana és un problema per als ramaders”, explica Albert Perutxo, el cap de l’última quadrilla d’esquiladors del Pirineu de Lleida. “Hem de pagar perquè la treguin”, corrobora Agustí de Casa Roi, ramader de Llessui. Les últimes cotitzacions de la llana en pessetes rondaven les 140 per quilo (85 cèntims d’euro) i en alguns projectes va arribar després a assolir l’euro. “Ara no val res”, anota Perutxo, el treball del qual genera entorn de 40 tones per campanya, al voltant d’1,5 quilos per animal. “Abans se l’emportaven de contraban a Andorra, i amb els diners que trèiem pagàvem l’esquella i el pa i el vi de l’any”, assenyala Agustí.

Les cordes de contrabandistes, de fins a quinze persones, solien sortir de Capdella per arribar tres hores després a Llessui i d’altres més tard al Coprincipat. Cada un carregava una motxilla de 40 quilos. “Treien tota la llana, ara paguem per tirar-la”, afegeix el pastor.